Pep Coll 'fuig' del Pallars en un viatge a l'antiga Grècia

Després de l’èxit de lectors i crítica de Dos taüts negres i dos de blancs (2013), l’escriptor pallarès Pep Coll (Pessonada, 1949) ha buscat per a la seua nova novel·la un “canvi” radical. “Volia fugir del Pallars”, va confessar ahir unes hores després de presentar a Barcelona el seu nou llibre, Al mateix riu d’Heràclit (Proa), “una fugida també cap als meus anys de joventut i cap a la filosofia”, va afegir l’escriptor lleidatà. I per escenificar aquesta tornada a la seua època universitària, Coll va tornar a asseure’s al banc de fusta de l’antiga aula on va estudiar Filosofia a començaments dels anys setanta a la Universitat de Barcelona, fa més de quaranta anys. “Em feia gràcia tornar als orígens, igual que en aquesta novel·la, en la qual torno als orígens de la filosofia”, va comentar. Per això, el novel·lista no s’ha aturat en els noms més populars i mediàtics (Plató, Sòcrates, Aristòtil...), sinó que ha retrocedit molts anys més enrere fins a Heràclit, “fins a l’època en què es va començar a pensar sobre els fenòmens de la naturalesa sense els déus, el moment dels primers pensadors”.

En els seus anys d’estudiant universitari el va atreure la figura d’aquest filòsof, fill d’una família aristocràtica d’Efes, a l’Àsia Menor (actual Turquia), que va viure entre els segles VI aC i V aC i l’existència del qual és coneguda només perquè altres autors posteriors el van citar a les seues obres ja que el seu únic text escrit es va perdre. De fet, Plató va salvar –encara que citant-la de forma errònia– una de les seues sentències més famoses: “Cap home pot banyar-se dos vegades al mateix riu.” Pep Coll utilitza un recurs literari –la troballa d’un manuscrit inèdit sobre l’obra perduda d’Heràclit el 1972 per part d’un estudiant de Filosofia de la UB, un àlter ego– per teixir una biografia novel·lada d’un personatge que l’escriptor lleidatà considera “molt lúcid, amb un pensament filosòfic molt actual”. Això sí, Coll considera que aquesta obra “és més de pensar que d’emocionar i sorprendre”, com podia passar amb títols anteriors.