Remei Capitan: "Per acompanyar en la mort, has de viure la vida plenament"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
04-02-2021
Actualitzat: 08-02-2021 9:57
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Remei Capitan: "Per acompanyar en la mort, has de viure la vida plenament"

Després de dedicar 22 anys a treballar a la banca, ho va deixar per muntar una empresa d'acompanyament personalitzat a la mort. Contrastos i canvis. Així és la Remei Capitan. Va crear Agraïments quan tothom pensava que muntaria una empresa d'organització de festes o de taper sex. És una juerguera. Però és que davant la mort el que s'intensifica és la vida. Arribar fins aquí, li ha costat dolor i entendre unes quantes senyals. Des de la mort injusta de dos bons amics, passant per una cardiopatia greu de la seva filla recent nascuda que gairebé acaba amb la seva vida. Diu rotundament que ella és conjunt de canvis. I també patidora. I aprenent de tot. Perquè la vida és aprenentatge. I agraïment de tot, també d'allò que et fa mal, perquè també fa camí. Té tan clar que la clau de tot és la comunicació entre les persones com que no podem pensar que ho controlem tot. Evidentment, sap perfectament com vol que sigui el seu comiat. I no pot ser d'una altra manera: una gran festa. Com la vida mateixa.

Hem volgut saber per què dona gràcies aquesta dona de canvis i com viu la vida tan a prop de la mort.

  • Presenta’t. Qui és la Remei Capitan?

Començo pel nom, perquè ja és un regal. El meu nom té una història bonica perquè és un regal del meu pare, que era immigrant. Dic era perquè va morir fa tot just un any i ma mare fa 6 mesos. Tots dos eren d’Andalusia, mon pare va venir amb 15 anys i ma mare, amb 13. Una senyora que el va ajudar moltíssim a estudiar a les nits, a donar-li un crostó de pa i pernil en una casa on no hi havia res, es deia Remedios. I quan va emigrar cap aquí amb els meus avis, que també són morts, li va prometre que faria estudiar als fills que tingués perquè ella deia que l’educació i la cultura eren la base de tot. Així que em va posar Remedios. Ara ho porto bé, però a l’adolescència em va costar perquè el trobava antic i no em ressonava gens. Quan va morir Franco, el meu pare el va canviar al català, però no ha estat fins que m’he fet gran que he apreciat aquest regal. Sóc filla de la Fuliola i tinc dos germans. Jo sóc la del mig, que diuen que hem de batallar molt. De fet, ha estat així, a la vida he hagut de batallar molt. Vaig llicenciar-me en Economia a Barcelona i vaig fer un Màster en Finances. També estic casada i tinc tres fills, dos noies i un noi, i un d’ells és adoptat.

  • Perquè vas triar estudiar Economia?

Jo tenia com a preferències Medicina i Odontologia, perquè tenia la inquietud des de sempre d’ajudar a la gent. Però tenia el missatge sempre de mon pare que estudiéssim i que féssim el que ell no havia pogut fer. Era una persona molt culta, tot i que no tenia estudis. Sempre dic que era un savi perquè savia escoltar. Com que ell no havia tingut diners, vaig triar Economia. I no me’n penedeixo gens. Igualment, aquesta voluntat d’ajudar sempre l’he tingut present, també quan treballava a la banca.

  • Hi vas entrar quan vas acabar els estudis?

Vaig conèixer el meu home i ell tenia patrimoni i empresa aquí, a Balaguer, i a mi m’era igual quedar-me a Barcelona que venir aquí, no tenia feina en aquell moment. Així que vam venir a viure a Balaguer i vaig trobar feina a Catalunya Caixa, on he estat 22 anys, vivint totes les absorcions i reabsorcions que hi ha hagut. (Riu) I en tot aquest temps, on ho he passat millor ha estat fent allò que suposava ajudar. Vaig ascendir ràpid a ser directora d’oficina i llavors em vaig quedar embarassada i em vaig col·lapsar. Era quan els directors d’oficina treballaven moltes hores i totes les tardes. I jo no podia fer les dues coses: tenia clar que volia ser una bona mare, estar pendent dels meus fills. I el cos va petar, vaig caure malalta. Llavors, vaig haver de decidir i vaig deixar el càrrec de responsabilitat. Em van assignar a gestionar tota la demora de Lleida, que són els deutes i les execucions hipotecàries. En aquells moments, els meus millors amics -que dic jo- eren la gent de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca). (Somriu) I la veritat és que hi tenia molt bon rotllo perquè intentava lluitar sempre per les dacions en pagament. Al final, sempre he sentit la necessitat d’ajudar. I en el moment en què vaig sentir que no podia fer-ho a dins la banca, vaig fer un replantejament de vida. Sense criminalitzar-la, perquè el motiu d’aquest sector és el benefici i ha de retre comptes als seus socis, vaig adonar-me que jo tenia una “versió d’ànima” diferent. Vaig caure molt malalta i em vaig acabar curant probablement perquè vaig escoltar-me. Al 2018, vaig decidir agafar una excedència de 3 anys, que ara he allargat a 5.

  • Què ha passat en aquest temps?

Que ha sortit el que portava a dins, aquestes ganes de fer alguna cosa per les persones. I justament quan començo el projecte d’Agraïments, arriba una pandèmia. Em dedico a ajudar i a pal·liar el patiment al final de la vida de la gent i oferir acomiadaments quan moren i ara és quan més morts hi ha, però alhora és quan menys les podem acomiadar. De tota manera, he volgut allargar l’excedència perquè he decidit agafar aquest camí. Quan s’acabi, veurem què passa. Si he de tornar al banc, ho compaginaré.

En definitiva, per acabar de definir-me, podria dir que la Remei és un conjunt de canvis. La transformació no l’he acabada. Quan estudiava Economia sempre tenia el neguit de fer altres coses. Mentre estava al banc, vaig fer formacions que no sabia perquè les feia però sentia que les havia de fer, com cursos de comunicació o de constel·lacions, que ara m’han anat molt bé. De fet, en aquest temps també he parlat molt amb els companys del banc, com si els fes de psicòloga, perquè la banca necessita treure beneficis i ho fa a costa de qui sigui, no tothom està avesat a aquestes maneres.

  • Has dit que la Remei és un conjunt de canvis, aquesta Remei és la definitiva?

Quan mor algú sempre diem que el cuc es transforma en papallona. Penso que ara sóc qui havia de ser des que vaig nèixer. Sóc la nena que volia salvar persones, que les volia ajudar. Penso que tota la meva vida he mirat d’ajudar a tothom, també quan estava a la banca. I crec que ara estic trobant la Remei definitiva, crec que el camí és aquest, és el que necessito per sentir-me bé. A més, al voltant de la mort, hi ha moltes coses a fer: els rituals de comiat (és el que jo faig), l’acompanyament a la mort o l’acompanyament al dol. Jo tinc un títol de la UdL sobre l’acompanyament al dol, però no deixa de ser un paper. Quan realment s’aprén és amb l’experiència.

  • Com vas decidir emprendre aquest camí?

La gent que em coneix es pensava que crearia una empresa d’organització d’esdeveniments, perquè sóc molt juerguera. De fet, durant molt temps feia festes de "taper sex" amb una maleta vermella (Riu). Suposo que la gent em veia més especialitzant-me en sexualitat. I pot semblar que el que faig és tot el contrari, però jo penso que va en la mateixa línia. Per dedicar-te a acompanyar a morir has de viure la vida "a full", tal com és. Ha d'entrar tot.

La idea de crear Agraïments va sorgir amb una amiga que ara viu a Andorra que és dissenyadora gràfica. Li vaig explicar la idea i ella em va animar perquè li sabia greu com s’estava acomiadant a la gent, sense que tingués importància. Em va proposar que si ho tirava endavant, ella em faria tota la imatge gràfica. M’ho vaig començar a plantejar seriosament i tot i que era un risc i molta feina, vaig veure que era això o la meva salut. I just quan ho tenia tot a punt, va morir mon pare. De cop. Va entrar a l’hospital per operar-se d’una hèrnia i tothom el veia perfectament. El metge li va posar una injecció per adormir-lo i ja no es va despertar. Era un home que tenia 81 anys i que feia alifares cada setmana, treballava, estava fort com un toro, els seus amics tenien trenta anys menys! En aquell moment, vaig haver de posar en pràctica tota la teoria: no culpabilitzar-se. Tant jo com ma germana podríem haver-nos adonat, podríem haver estat més atentes, però pensar això no porta enlloc. Cal parar aquests pensaments. És molt curiós perquè ell no es volia operar i portava anys amb aquella hèrnia. Ho va fer perquè ja no podia ajudar la meva mare. Suposo que tenia una intuïció. Es va morir en aquella operació. Jo els vaig demanar als meus germans de poder començar Agraïments amb la mort de mon pare. No era creient i vam fer una cerimònia laica en una finca on havia treballat molts anys. Va ser espectacular. Vam tenir música en directe amb El Taqueta, que li va cantar un garrotín per ell, tot i que li va costar acabar-lo. I també vam tenir bon menjar perquè un dels seus amics era un cuiner que ha voltat per tot el món. En lloc de roses, li vam posar romaní i farigola, perquè sempre en collia. La gent del tanatori estaven sorpresos. Donava la sensació que en qualsevol moment, el meu pare hagués de sortir per algun lloc d’entre tota la gent. I aquesta era la intenció, que el sentíssim present.

Set dies més tard, el cuiner que li havia fet el pica-pica es va suïcidar. En la cerimònia del meu pare, ell m’havia abraçat dient-me que ell la volia igual. Els seus pares em van demanar que l’organitzés. També vam posar música en directe, a l’aire lliure, menjar… vaig llegir testimonis d’amics de tot el món. Aquestes cerimònies són un bàlsam, és on comença el dol. I més, davant d’un suïcidi, en què hi ha tants tabús al voltant. Hauríem de veure que és una manera com una altra de morir. El problema és per qui es queda, que ha d’afrontar la sensació de pensar que podria haver-se’n adonat. En aquella cerimònia, estàvem bé, gaudint. El dolor arriba després. El que permet el ritual, sigui laïc o religiós, és dir adéu a aquesta vida, honorar-la. És important fer-lo, ni que sigui després d’un temps, com passa ara amb la pandèmia. No podem celebrar immediatament un ritual en molts casos, però es pot fer passat un temps. Cal fer-lo per tancar una fase, com si posessis una mica de Betadine a una ferida per a que es vagi tancant bé a poc a poc. Cal entendre que vivim per morir. Arribarà en un moment o un altre. La vida és un regal per aprendre alguna cosa, quan ho hem après, marxem.

  • Sempre hi ha coses per aprendre!

Sí, a mi em queden moltes! Però si moro demà, ja ho aprendré en una altra. Què vull dir amb aprendre: deixar enrere l’enveja, la ira, l’avarícia a la que ens arrossega aquesta societat capitalista. Quan vius feliç amb el que tens, ajudes, no t’importa el què diran, l’enveja és zero, respectes els altres i a tu, quan vius en equilibri, ja has après el que havies d’aprendre. Amb l’educació dels fills es veu constantment tot el que encara queda per aprendre. I, de fet, veig clarament que sóc una aprenent de resiliència, d’assertivitat. És molt complicat. I en aquest projecte que tinc en marxa no deixo d’aprendre. Un dels moments més intensos ha estat acompanyar en la mort la Manoli. Una dona que va assistir a una cerimònia de comiat i em va demanar que fes també la seva. S’estava morint. Va ser un aprenentatge meravellós. També el ritual, que va ser religiós. La sensació de fer un homenatge és important i es pot transmetre en tots els detalls, des de la història de vida, el que vol explicar la gent o fins i tot en la música a l’entrar el fèretre a l’església. En el cas de la Manoli, va ser una cançó de la Isabel Pantoja, perquè li encantava: el Marinero de luces. Penso que tot això és el que dona pau. És una alegria continguda que sembla que ens faci por sentir.

  • Ens prohibim estar contents en un moment així

Clar, perquè s’ha mort algú. Però aquesta alegria és la que dona la pau d’haver fet un homenatge a algú que ha mort. La sensació és de tranquil·litat.

  • Recordes quin va ser el teu primer contacte amb la mort?

S’han mort moltes persones properes. No ho recordo bé. Però sé que en el meu temps se’ns permetia veure més d’aprop la mort que als infants d’ara. De fet, ara calen tallers a l’escola per a explicar millor la mort. No els ensenyem a afrontar-la clarament. Els hi diem frases com “ha marxat”, “ha anat al cel”… Cal dir clarament que una persona ha mort. No els deixem anar al tanatori, ni veure el mort. Abans, la gent es moria a casa. Potser la primera mort propera va ser la del meu avi. També les dels germans de la meva mare, tots van morir de càncer molt joves. Recordo que em va costar de superar-ho. De tota manera, crec que li dec al meu pare la manera d’afrontar-ho. Suposo que per por a la seva pròpia mort, ell quan moria algú proper, li demanava a ma mare que fes uns caragols i brindàvem: “mengem i gaudim que nosaltres podem, els altres no hi són; brindem per la tieta que això és l’únic que ens emportarem”. Ho vaig escoltar tant, que ho visc d’una altra manera. Igualment, també he tingut moments d’incomprensió total. He hagut d’afrontar morts de gent estimada que m’han tocat profundament. Una d’elles, d’un amic, el Miquel, que tenia 38 anys quan va morir de càncer de colon. Era un empresari amb empenta, tenia un fill recent nascut, amb tota la vida per davant. Vaig sentir que era una gran injustícia. Igual que la mort d'una altra amiga, la Carme, que va morir d’un vessament cerebral quan va tenir el seu nadó. Li va començar a fer mal el cap als tres dies d’haver parit i es va morir als braços del seu home. Havia sigut una casualitat que jo l’anés a veure justament a l’hospital després del part. Va ser molt dur acceptar-ho. Em vaig enrabiar molt amb la vida. Va suposar una inflexió. Sentia que no s’ho mereixien, amb fills petits, el seu futur. I la pregunta és: què ens mereixem? La vida és un regal i la manera més fàcil d’entendre-la és pensar que estem aquí per aprendre i per estimar els altres.

Quan la meva filla Mariona va nèixer, jo pensava que es moria. Tenia una cardiopatia molt greu i vam arribar a l’hospital molt apurats. Veient com s’està morint un fill amb 10 dies de vida, t’envaeix la sensació d’injustícia. Jo era directora de banca, tenia la meva vida totalment controlada, el meu home era promotor. Jo era un exemple de superació a la família: filla d’immigrant, integrats al poble, una carrera i un màster, treballadora. Econòmicament i pel que fa a reputació, havia arribat molt lluny. I quan neix la segona filla, et diuen que s’està morint. No la podien operar fàcilment. Davant d'això, tot s’ensorra. La vida tan controlada, tot al seu lloc, tot idíl·lic segons els estàndards del capitalisme que vivim. Ens va tocar a nosaltres per algun motiu. I va ser un punt d’inflexió per mi. Els valors van canviar. I, a més, vam fer una promesa: si se salvava, continuaríem amb els tràmits d’adopció que havíem començat abans de l’embaràs. I vam anar a buscar l’Arnau a Etiòpia. Tots aquests contactes amb la mort -perquè el que li va passar a la Mariona ens va fer mirar la mort de molt a prop– expliquen l’evolució que jo he fet.

Hi ha gent que té molt clar i per contracte com vol morir i com vol que sigui el seu comiat. Tu també ho tens preparat?

Sí! Jo donaré el meu cos a la ciència. I, per tant, el meu cos no hi serà present, però hi haurà una fotografia i ha de ser una festa molt gran amb molta música.

  • En què ets especialista?

En un paper posa “especialista en dol”. (Riu) És complicat, crec que se’m dona bé escoltar, no jutjar. Això ho he après amb els anys. També ajudo i molts cops sense res a canvi. Podria dir que sóc especialista en no esperar res de ningú i també en patir molt. Sóc molt patidora. Ho he anat pal·liant amb els anys, perquè no pots estar patint constantment per tot i per tothom. Ho he de canalitzar cap a l’ajuda, però encara ho sóc.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

M’encanta aquesta pregunta! Perquè la tinc claríssima: voldria saber parlar tots els idiomes del món. Tots. Perquè la comunicació és la clau de la vida. Comunicant pal·liem tant dolor… Comunicant no hi hauria guerres, ni conflictes. La mort hi seria, però l’entendríem millor. Quan era petita i em deien què faria si tingués una vareta màgica, deia això mateix.

  • Hi ha moltíssims rituals, en tens algun preferit?

Cada persona pot tenir un ritual diferent. I els símbols tenen la seva importància. Està bé pensar en fets que tinguin a veure amb la vida de cadascú. A mi m’agrada molt, per exemple, repartir flors a la gent que va a la cerimònia per a que l’assequin i la converteixin en un punt de llibre. O les mateixes flors de les corones. Això és molt bonic i a la gent li dona l’oportunitat de quedar-se una part d’aquella persona.

La teva empresa es diu Agraïments. A què li dones gràcies?

El nom li va posar el meu fill Arnau perquè la intenció era donar gràcies a la vida a través de les cerimònies. Jo ho agraeixo tot. Tot. L’aire que respiro, el menjar que menjo, la vida que tinc, allò bo i allò dolent que he viscut, els éssers estimats, la gent que creu en mi i els qui no hi creuen, la gent que m’estima i la que no, perquè al final, tots em fan aprendre. Dono les gràcies per la meva parella, perquè ha estat gràcies a ell que he pogut emprendre aquest projecte, pels meus fills, que són el motor. De tota manera, sempre penso que jo no faig Agraïments per als meus fills, ho faig pel món. Si em toqués la loteria, l’últim que faria és deixar aquest projecte. Em fa regals de vida constantment.

Com t’agradaria passar a la història?

Com una persona molt normal, sense que ningú m’hagi regalat res. Si hi ha gent que m’odia, que em recordin així i si hi ha gent a qui he pogut ajudar, m’agradaria que em recordessin com una bona persona.

Com t’acomiades?

Si són amics, no poden faltar les abraçades i els petons. Per whatsapp, no acabo mai: petons, petons i més petons. Si és algú que no conec, vull que tingui la sensació que en mi té algú amb qui comptar, que la porta de casa meva està oberta.

Comparteix

També t'interessarà