“Sempre hi ha una excusa per no parlar de racisme”
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Lydia Cucarull Castillo (esquerra) i Jose Peñín (dreta) amb l'informe 2017 de SOS Racisme.
El racisme és invisible, inconscient, subtil, institucional i estructural. És el que conclouen la Lydia Cucarull Castillo i la Jose Peñín, les dues activistes de SOS Racisme encarregades de presentar a la Coordinadora d'ONGD de Lleida l’Informe 2017 sobre l’Estat del Racisme a Catalunya. És el 9è any que es fa aquesta radiografia i l’entitat ha aprofitat per fer un repàs als 25 anys de feina del Servei d’Atenció i Denúncia per a Victimes de Racisme i Xenofòbia (SAiD). L’informe analitza dades com per exemple, que l’any passat es van detectar 213 situacions de racisme i que menys de la meitat van acabar en denúncia. “Només veiem la punta de l’iceberg”, comenta Jose Peñín, que alerta de la poca importància social, política i jurídica que es dóna als casos de racisme. “En el procés de denúncia, les víctimes es troben amb infinitat d’entrabancs i buits legals. Això genera una indefensió que acaba frustrant i provocant que la gent no ho denunciï”. A més, segons es desprèn de l’informe, la tercera part dels casos denunciats es refereixen a agressions i abusos de cossos de seguretat pública i “molts cops, les víctimes es converteixen en culpables perquè els agents automàticament denuncien qui els ha denunciat i SOS Racisme passa d’acusar per una agressió a haver de defensar la víctima”, lamenta Peñín. Conclou que aquesta “revictimització” és la conseqüència del “racisme estructural” en què està immersa la nostra societat. “S’ha de tenir molta valentia per denunciar”, insisteix l’activista.
Tot i que les dades denoten que el racisme no disminueix, des de l’entitat no han detectat un increment dels atacs de grups d’extrema dreta, per exemple. “Aquest tipus de grups sempre han existit –explica la Jose- el que passa és que han gaudit d’impunitat i ara es visibilitzen més a causa del procés independentista”. Però això també està servint per continuar amb la invisibilitat del racisme: “En una de les manifestacions d’un grup d’ultradreta a Barcelona vam detectar diverses agressions racistes, però queden amagades sota atacs a independentistes. Sempre hi ha una excusa per no parlar de racisme”, lamenta Peñín. Però també insisteixen que la societat va creant els mecanismes per lluitar-hi. La Lydia posa l’exemple d’una pancarta a una de les concentracions en contra de la sentència de La Manada en què es llegia: “Si los de la Manada fueran negros, estaríais pidiendo sus cabezas”.
Casos d'agressions racistes a Lleida
Dos dels 91 casos denunciats al llarg del 2017 han arribat a SOS Racisme des de les comarques de Lleida i tots dos són assetjament a persones per part de veïns o veïnes de les víctimes. “Les agressions o discriminacions entre particulars són de les més preocupants, perquè les persones continuen en aquest entorn i afecta la vida quotidiana”, explica Peñín. Una de les víctimes va acabar tancant el negoci i té greus conseqüències psicològiques arran de l’assetjament. Entre els 25 casos que SOS Racisme destaca com a exemple de lluita al dossier de 25 anys de funcionament del SAiD, també n’hi ha un de Lleida: “La Sra. N. és assetjada verbalment cada dia, durant mesos, per un grup de clients d'un bar situat a sota de casa seva. Tot i haver-se armat de valor per fer front a la por i denunciar l'assetjament, el procés judicial no va posar fre a l'odi. Al contrari, després d'interposar la denúncia el veïnat la va culpabilitzar i la discriminació es va estendre al mercat i a les botigues. Finalment, després d'acumular denúncies i resistir al racisme quotidià durant dos anys, va acabar abandonant el pis de Lleida i Catalunya.”
El nombre de casos registrats a Lleida al SAiD -13 des del 2009- no és una mostra real del racisme que existeix. SOS Racisme està intentant crear una xarxa de persones i entitats que “tinguin l’antena posada” per detectar les possibles discriminacions i agressions per motius racistes a Lleida, per estar en contacte amb la realitat del territori més enllà de Barcelona. “Els casos que arriben ens diuen què passa”, explica Jose Peñín, “però el fet que no ens arribin, no vol dir que no hi hagi racisme”. De fet, tota la problemàtica que viuen les persones temporeres que arriben a les terres de Lleida cada estiu és una especificitat de les nostres comarques que també posa en alerta SOS Racisme. La segregació escolar, també. “Cal trencar estereotips -reclama Lydia Cucarull Castillo-, cal deixar de pensar que immigració és equivalent a exclusió social”. Segons aquesta activista, que és mestra jubilada, aquest tipus de discurs el genera un racisme inconscient. “És d’arrel, és estructural i per això, hi ha una feinada de por”, assenyala la Lydia. “La segregació escolar és un dels temes més complicats als quals ens enfrontem i cal pensar bé com hi fem front, perquè l’escola genera relacions entre famílies. Cal trencar les dinàmiques que porten a unes famílies a evitar escoles amb molta població migrada perquè pensen que és sinònim d’exclusió i també les que porten a la població migrada a protegir-se buscant centres on hi ha més gent de la seva procedència”.
“Ningú està lliure dels racismes subtils”
“L’educació que hem rebut com a societat és racista”, comenten les dues activistes. Reflexionen que la realitat està plagada de “racismes subtils”. “Per això, és bo revisar els nostres privilegis blancs”, diu la Jose (dona, blanca, jove). “És com les notícies als mitjans de comunicació; n’hi ha alguns que ja els veus venir, però d’altres, construeixen un discurs ple de prejudicis a través de petits elements: una foto, un titular paternalista, la constant aparició de notícies negatives associades a la població migrada... Si no tens un filtre crític, tot això va calant”. Per això, la Jose i la Lydia també subratllen que la invisibilització no només es refereix al racisme, també desapareix tota una part de la població. “A la sèrie Merlí, no hi havia cap noi o noia que no fos blanc i de família catalana, aquesta no és la realitat dels instituts!”, s’indignen. “I quan es posa sobre la taula, col·loquen a algú per complir amb la quota, tampoc es tracta d’això. Estan jugant amb els referents, el jovent de famílies migrades no té figures on reflectir-se”. També lamenten que els mitjans de comunicació cauen en la temptació de recórrer a població migrada només en determinats casos. L’exemple clar són els dies posteriors a l’atemptat a Barcelona el passat agost, en què s’entrevistava o es convidava a tertúlies dones musulmanes per a que valoressin el que estava passant. “Han de poder opinar o parlar sobre tots els temes, com qualsevol altra persona”, resumeix la Lydia Cucarull.
#VotxTothom, un camí llarg però no impossible
La Lydia Cucarull Castillo és l’encarregada de presentar la campanya de la plataforma “Vot x tothom” que vol arribar a canviar la Constitució per tal que el vot sigui universal i depengui de l’empadronament i no de la nacionalitat, com fins ara. I és que molta gent no sap que un 15% de la població major d’edat que viu a Catalunya no pot exercir el dret a vot. Només a les eleccions municipals, si hi ha conveni amb el país d’origen i es fan un seguit de tràmits, una persona sense nacionalitat espanyola pot votar. “Demanem la tan repetida integració, a l’escola, al barri, als comerços... però els neguem el dret a participar i donar l’opinió sobre com gestionar la pròpia comunitat”, subratlla la Lydia.
El primer pas de la campanya, que recull adhesions al seu manifest, és crear la consciència social que cal un canvi en la normativa: “És incomprensible que per exemple, un argentí de pares espanyols que mai ha estat aquí pugui votar a les eleccions generals, però en canvi un jove de pares senegalesos nascut aquí no ho pugui fer si no passa per un examen i uns tràmits complexes per aconseguir la nacionalitat espanyola”. Des de SOS Racisme asseguren que “no interessa que aquesta part de la població voti i tingui poder de decisió a les eleccions, perquè així es poden fer discursos polítics racistes sense cap mena de por a la penalització a les urnes”. “El camí és llarg, però no podem deixar-ho per pensar que és impossible”.
