Esperança i sorpresa. Aquestes eren les sensacions de moltes de les persones assistents ahir a la manifestació pel dia 8 de març, que es va convertir en la més multitudinària de les mobilitzacions feministes que s’han celebrat a Lleida. Precisament perquè la resposta de dones -i també d’homes- va desbordar les previsions, la sorpresa era veure la quantitat de persones que van decidir sortir al carrer per reivindicar la igualtat real entre homes i dones. Prop de 8.000 persones, 3.000 segons la Guàrdia Urbana, van tenyir de lila places i carrers.
L’esperança arribava pel canvi que va suposar la mobilització d’ahir, tot un gir en la resposta de la societat davant les convocatòries feministes. I és que la Marea Lila va desbordar les previsions d’assistència des de bon principi. La marea de persones -sobretot dones- va innundar la plaça Ricard Viñes per marxar per Rambla Aragó i per Blondel fins arribar a la plaça Sant Joan. En un principi, la manifestació havia de recórrer l’Eix Comercial, però la gran afluència de gent va obligar a variar el recorregut.
Amb el lema «si les dones paren, s’atura el món», la manifestació va posar el colofó a una jornada de vaga que estava convocada a més de 170 països d’arreu del món. El seguiment va ser desigual. No va ser massiu, però el suport es va notar, sobretot en les aturades de dues hores que convocaven UGT i CC.OO. I el discurs contra el masclisme que impregna la societat i que es tradueix en violència de gènere, bretxa salarial, desigualtat en el repartiment de les cures i la feina domèstica, assetjament sexual o manca de presència de la dona al món polític, empresarial i mediàtic ha convençut i ha generat una reacció. Enguany, sí. A la manifestació, hi havia moltes joves, però també molts nois amb peces de color lila que se sumaven a la reivindicació d’una societat igualitària.
Les dues pancartes que encapçalaven la manifestació reivindicaven «Ni víctimes ni passives» i «Ens volem rebels, lliures i combatives«. I darrere d’elles, desenes de cartells de tots els tamanys i colors, reivindicaven el feminisme des de diferents lemes. Els missatges, igual que els feminismes, eren ben diversos. Amb sentit de l’humor i enginy, les pancartes parlaven de patriarcat, d’opressió a través de l’estètica imposada, de la història de la lluita feminista o de la necessària «(r)evolució», que sense dones no serà, segons un dels càntics més corejats durant la marxa.
A l’arribada a la plaça Sant Joan, la marea humana no deixava lloc ni per una agulla. Entre la multitud, estudiants de la UdL van fer un pilar de dones tot just abans de la lectura del manifest unitari, consensuat per sindicats i col·lectius. Carmina Pardo, Laia Vilafrancia i Ikram Bouhouche van ser les encarregades de llegir-lo i de posar la veu al missatge de la jornada: el futur passa per aconseguir la igualtat. El futur passa per les dones.
