El complauen els premis honorífics com el de la Mostra, o el preocupa que ja el considerin gran?
No, no…, és que jo sé que sóc gran! I no em preocupa perquè m’agafa en moviment: acabo d’acabar una pel·lícula, estic en la telesèrie Velvet i dissabte me n’he d’anar a Jaén per a una actuació. Una altraa seria que estigués aparcat i et cridessin només per al reconeixement.
Ha hagut d’esperar 50 anys i un centenar de pel·lícules per guanyar un Goya i un Gaudí.
Això dels premis va com va. Mai no m’he sentit oblidat. El 1974 vaig guanyar el Sant Jordi per Vida conyugal sana i ja en tinc tres, i també cinc Fotogramas… El que passa és que aquests últims són els que han tingut ara més repercussió. Però un no pot viure pendent dels premis, perquè seria un suïcidi.
Ha treballat molt en el cine i el teatre argentí.
Sí, dic molt alt i orgullós que sóc mig argentí, no només com a actor sinó com a ciutadà. Allà hi ha dels millors en això al qual jo em dedico.
Com viu la crisi del cine i la pujada de l’IVA cultural?
L’abús brutal de l’IVA és insolent i mostra la postura dels responsables a l’hora de valorar això de la cultura. És lamentable, encara que sempre plou sobre mullat.
