Sisco Sapena: "La victòria no necessàriament és convertir-se en un gegant, sinó valer-se per un mateix"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
14-04-2021
  • Sisco Sapena: "La victòria no necessàriament és convertir-se en un gegant, sinó valer-se per un mateix"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo
  • Sisco Sapena: "La victòria no necessàriament és convertir-se en un gegant, sinó valer-se per un mateix"

El van acomiadar de la granja familiar on va treballar després d’acabar la carrera d’Agrònoms i llavors és quan es va decidir a estudiar un màster de telemàtica a Barcelona. I va crear Lleida.Net quan tot just es començava a sentir parlar d’una xarxa de xarxes anomenada internet. Ara, aquest apassionat de la tecnologia que de petit desmuntava les joguines electròniques i que va fer-se radioaficionat als 12 anys és el cap visible d’una multinacional que cotitza a tres borses. Sisco Sapena diu que no és un visionari, sinó que ha sabut aprofitar les oportunitats. I que no té ni por ni complexes. De fet, la seva resposta constant és una pregunta: per què no? I així, té corda per estona, perquè la pandèmia ha multiplicat els beneficis i les possibilitats de l’empresa i ell manté la confiança en què amb perseverança i paciència es pot mirar amb perspectiva i fer-se un lloc en el futur. Diu que el sentit de l’humor és imprescindible per sobreviure. I més que el realisme, prefereix el pragmatisme. Els límits? Ja els posa la realitat, no cal que un mateix es tanqui portes.

Al seu despatx normal i corrent ple de papers i fotografies de família, hem volgut conèixer els secrets de l’èxit d’aquest empresari sense por.

  • Presenta’t. Qui és Sisco Sapena?

És una persona que li encantava i li continua encantant la tecnologia i ha aconseguit viure i fer viure la seva família gràcies a les seves idees i a les metodologies que ha desenvolupat.

Podem dir que sóc una persona que ha aconseguit viure del fruit de les seves idees.

  • No està malament.

No tothom ho aconsegueix. (Riu)

  • I això et fa feliç? Et fa sentir orgullós?

Sí. Això no significa que el camí estigui acabat, queda molt camí per recórrer. Els començaments van ser durs, però hem aconseguit crear una empresa del no res, amb la força de les nostres idees i la voluntat dels nostres instints.

  • Ets una persona perseverant?

Sí. Algú m’ha definit algun cop dient que sóc de Bilbao i jo responc que els de Bilbao naixem on volem. (Riu)

  • I si cal nèixer a Lleida, doncs a Lleida

(Riu) Exacte! Efectivament, sóc una persona molt perseverant.

  • Creus que és imprescindible per aconseguir el que has aconseguit?

Sí, tot i que també se sumen altres coses, no deixa de ser una conjunció. La perseverança és important. I també es necessita un pessic de sort, de temeritat, d’ignorància…

  • D’ignorància o d’inconsciència?

Com vulguis, de les dues coses. (Riu)

El cas és que moltes vegades, les limitacions són portes psicològiques que ens posem nosaltres mateixos. I ja hi ha moltes portes tancades que ens les posen els altres o les circumstàncies. No cal que nosaltres mateixos ens en tanquem més! Penso que aquesta és la fórmula. I clar, tenir bons col·laboradors i deixar que els col·laboradors col·laborin. I un ingredient molt important: la família. Jo he trobat pax romana a casa, una bona parella amb qui conviure i formar una família i, sobretot, que no té plans de canviar. (Riu) Si ets capaç de comptar amb un nucli familiar estable, pots dedicar la resta d’esforços a l’empresa. Si jo tingués altres guerres on hagués de dedicar moltes energies, probablement els resultats no haguéssin sigut els mateixos.

  • De tota manera, tu estaves destinat a gestionar una granja lletera, no?

La meva família materna tenia una granja de vaques i a mi no em desagradava gens l’agricultura. De fet, jo vaig estudiar Agrònoms per voluntat pròpia. També podria haver escollit el camí que em marcava la professió dels meus pares, però vaig comptar amb la llibertat de triar què volia fer.

  • És veritat: podries haver estat advocat i seguir amb la saga familiar

Sí, però vaig decidir que m’agradava més l’agronomia. Potser perquè dins de l’altre món podia desenvolupar millor les meves idees i que al món jurídic, els límits estan molt més definits. Després d’acabar la carrera, vaig estar treballant en aquesta explotació ramadera fins que em van acomiadar.

  • No ho feies prou bé?

Va haver una competència entre els interessos del meu oncle i la resta de la família i ell va decidir que jo continués la meva vida per una altra banda. Em van acomiadar. Literalment. Davant d’aquella situació, em vaig dedicar a una altra cosa que m’apassionava que era la tecnologia.

  • Podem dir que et van obrir una porta.

(Riu) Un cop de porta. Però jo ho vaig saber aprofitar i vaig anar a fer un màster de telemàtica a Barcelona i quan vaig tonar, vaig muntar Lleida.Net. Estem parlant de l’any 1991, que és quan la vaig muntar com a SCP. Al 95, vam fer el canvi a SL. Després, es va convertir en S.A. al 2012 prèviament a la primera sortida a borsa, al 2015. La segona, va ser al 2018 i ja l’última, al 2020, que vam sortir a l’OTCQX de Nova York.

  • Te’n recordes de la vida sense internet?

Per mi internet sempre ha estat un mitjà. Jo era radioaficionat des de molt petitanyo. Als 12 o 13 anys ja tenia una emissora de ràdio. Per mi, la tecnologia sempre ha estat apassionant. Si em regalaven un cotxe amb algun mecanisme electrònic, el desmuntava i el tornava a muntar. Sempre em faltava alguna peça, però el mecanisme funcionava! (Riu) Algun cop no, però la majoria de vegades, sí.

Quan dic que internet és un mitjà, ho dic perquè els mitjans van canviant al llarg de la història, però les persones continuen sent les mateixes i els hàbits, els mateixos. La tecnologia té la capacitat d’allunyar o apropar més ràpidament que abans, però les persones, continuen sent les mateixes. Evidentment, les noves generacions interpreten la realitat de forma diferent. Han perdut la paciència. La immediatesa impera. Qui sigui capaç de treure’s de sobre aquesta necessitat de tenir resultats immediats serà qui triomfarà, perquè podrà mirar amb perspectiva més llarga.

  • Tu ets pacient?

Sí, no em considero impacient. No m’identifico amb aquesta necessitat actual. Sóc capaç de portar a terme coses que requereixen inversió de temps. La impaciència que ens provoca la tecnologia actual el que fa és convertir-nos en més estresables. S’ha de recuperar un concepte molt antic, el “temple”, que és la capacitat d’aguantar i comptar fins a 10. D’això, hi ha certa mancança.

  • També sols dir que anem cap a una societat de “low touching”

La societat ha canviat de dalt a baix amb aquesta pandèmia. Ens ha portat a haver-nos de tocar poc, per motius obvis. Això tardarà en revertir-se. I en l’àmbit administratiu, hi ha hagut procediments que eren analògics, amb paper, que per aquesta necessitat de fer-los a distància, s’han transformat totalment en digitals. De fet, avui en dia, la conseqüència en molta gent gran és que han descobert la utilitat del mòbil i semblen adolescents. Han vist que podien fer la compra per internet, per exemple, i estan canviant els seus hàbits. Abans no hi havien vist la necessitat, però ara, han hagut d’adaptar-se ràpid. Com que els mètodes analògics funcionaven, ningú no veia la necessitat de canviar-los. En el moment en què es talla de cop aquesta forma de fer analògica, només queda la digital. Aquesta és una de les raons per les quals Lleida.Net ha tingut un gran impuls degut al COVID19. Metodologies que ja estaven desenvolupades per la companyia, ara han vist multiplicat el seu ús de forma exponencial. Les dades de l’últim trimestre ens fan veure que l’utilització d’alguns serveis s’ha multiplicat per cinc en els últims dos anys. I és probable que es continuï multiplicant en els pròxims anys perquè el que era provisional es queda, s’implanta i es multiplica. S’ha perdut la por. Nosaltres érem una de les poques companyies que estava en el lloc precís, en el moment adequat, que estàvem cotitzant, que estàvem infravalorats i això fa que el valor de la companyia s’hagi multiplicat. Això es mantindrà en els pròxims anys.

  • Aquests són els efectes positius de la pandèmia. Quins són els negatius que més destacaries?

Hi ha una fatiga social, està clar. Cada cop fem menys cas del que ens diuen perquè estem cansats. Però és que són les circumstàncies que ens ha tocat viure. D’aquí uns mesos, quan estiguem tothom vacunat i això sigui com una mena de grip crònica, tornarem a recuperar la costum de veure’ns i tocar-nos més. De tota manera, aquesta pandèmia ha provocat un canvi d’hàbits total. No sé quan de temps fa que no dono la mà a algú. Abraçades, les absolutament imprescindibles.

  • Quina és la part que trobes a faltar més de la presencialitat?

Tota la metainformació que dona. La videoconferència et dona molts menys detalls i no hi ha ni situacions prèvies ni post que et donen molta informació de molt profit. Amb les transmissions de vídeo falta tot això i es generen molts equívocs. L’única part bona de tot això és que som més “teatreros” amb la cara. (Riu) Clar! Tanquem més els ulls, movem més les celles… La mascareta ens tapa i restringeix la informació a la part dels ulls. És com el teatre xinès, en què hi ha dues-centes maneres d’expressar emocions diferents només amb el moviment de les celles o de les galtes. Ens ha quedat només la meitat de la cara per comunicar-nos i cal aprofitar-ho bé. Aquest és un dels efectes que també ha tingut la pandèmia.

  • Podríem dir que ets una persona visionària. Pots fer l’exercici de pensar en algun aspecte de la nostra realitat que creguis que d’aquí 10 anys considerarem ben habitual i que ara ni tan sols imaginem?

Doncs jo no m’he considerat mai un visionari, sinó una persona que ha sabut treure profit de les circumstàncies aplicant mitjans que ja coneixia i que eren desconeguts per la resta.

  • Però també cal saber que això té futur, no?

D’acord, “acepto pulpo” (Riu)
Però és difícil preveure canvis concrets. Potser un dels efectes concrets que està tenint la tecnificació massiva és que el món s’està uniformitzant cada cop més. Però alhora també dona moltes més oportunitats als qui no tenen la por de fer-se lloc entre els grans. Aquesta actitud poruga de “com que els grans no em deixaran fer res, doncs no faig res” no porta enlloc. És més aviat al contrari: si perds la por, podràs arribar a molts més llocs. És una actitud que estic veient amb massa freqüència. També amb inversors que ens diuen que vindran grans empreses i ens menjaran. Però per què no puc jo menjar-me-les jo? En el fons, si sé combatre bé amb les meves pròpies armes encara que siguin pedres, potser em puc endur la victòria. I la victòria no necessàriament és convertir-me en gegant, sinó ser capaç de viure per mi mateix. Llavors, la uniformitat a nivell mundial té avantatges i inconvenients. L’inconvenient és la tendència de la por als grans. L’avantatge és precisament el contrari, com a petit, podràs arribar a llocs on d’una altra manera no podries arribar i pots arribar a convertir-te en gran. La gent que perdi la por a portar a terme la seva iniciativa sense cap tipus de prejudici és qui aconsegueix les coses. Cal deixar-se d’idees preconcebudes. El no ja el tens! Cal anar a buscar el sí. Només pots guanyar. Aquesta és la mentalitat de la gent que tirarà endavant en els propers anys.

  • El consell és perdre la por

Sí. Més que perdre la por és perdre el complexe.

  • I el fet de ser de Lleida creus que suposa un complexe?

Només fa falta comptar les empreses de nova creació que s’han fet per gent de la meva franja d’edat. Es poden comptar amb els dits de la mà. També és cert que té molt valor agafar una empresa familiar i fer-la créixer. Però de nova creació, hi ha hagut molt poques. Potser és per la proximitat del pol que suposa Barcelona. Però Lleida.Net està plena de repatriats de Barcelona. (Riu) I som la prova que no cal tenir cap tipus de vergonya ni complexe en aquest sentit. Som una multinacional que cotitza en tres borses!

  • Si de fet, una empresa que porta el territori al nom, poc complexe té en aquest sentit

Efectivament! I hi ha gent que em pregunta pel nom i s’estranyen. Però és com si li preguntes al senyor Botín perquè li va posar Santander al seu banc. Per què no? Fins i tot diria que ha estat beneficiós per nosaltres aquest fet perquè molts competidors ens han menystingut pel nostre nom. I això ens ha permès tenir la meitat de la batalla guanyada. La pregunta sempre és la mateixa: per què no? Si no els agrada, que ens facin una OPA i li canviïn el nom. (Riu)

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries tenir per salvar el món?

Mai m’ho havia plantejat. El món continuarà sense nosaltres. Una altra cosa és el món que coneixem, el món actual està canviant cada 10 anys i ara, cada 5. És evolutiu.

  • Si no és per salvar el món, per fer coses que no pots fer. O ho pots fer tot?

La veritat és que no tinc la sensació d’estar limitat. És qüestió de proposar-se les coses i fer-les. Sóc poc marvelià.

  • Ets molt realista

Pragmàtic. Sóc tremendament pragmàtic. Amb els seus avantatges i inconvenients. I la meva dona em diu que no tinc sang sinó orxata a les venes. Molt poques vegades em poso nerviós. M’enfado com tothom, però pocs cops. Els meus col·laboradors ho saben. Si he de ser ferm, ho sóc. Però en comptades ocasions.

  • Per què creus que compta amb tu la gent? En què ets especialista?

En resoldre els problemes. A més a més, m’ho passo bé. M’encanten aquests reptes. És una mentalitat d’enginyer: resoldre dificultats tècniques i complexes. “Resolvedor de situaciones”. No sé si com a superheroi cola. (Riu)

  • Quina relació tens amb el teu mòbil? Estàs enganxat?

Per mi és una eina de feina, però el sé deixar. Quanta estona portem d’entrevista? Quan toca deixar-lo de banda, el deixo. Tinc molta experiència amb la gestió del temps amb el móbil, perquè cal tenir-la. De tota manera, tot addicte diu que controla bé la situació. (Riu)

  • Com t’agradaria passar a la història?

Doncs que gràcies a les nostres històries, molta gent pugui continuar fent les seves pròpies històries. Perquè molt trist ha sigut el teu pas per la història si no s’han pogut construir d’altres gràcies a la teva. No?

  • Com t’acomiades de la gent?

Fins una altra. O fins la pròxima. Poques vegades dic un adéu. Algun cop ho he hagut de dir, però la majoria, dic fins la pròxima.

Comparteix

També t'interessarà