Tatuatges: identitat i estigma

Els tatuatges estan a l'ordre del dia. Si ens fixem pel carrer, ara que estem a l'estiu, podrem veure que moltes persones estan tatuades, sobretot els més joves. Des d'un tribal, fins a una màniga realista, passant per un lettering o un símbol petit. És cert que si ens fixem en l'estètica dels tatuatges,ens adonem que en els últims anys ha canviat molt. Però, d'on ve la tradició de "pintar-nos" la pell?

Una mica d'història

La primera persona de la qual tenim constància que va tenir tatuatges va ser Ötzi, una de les mòmies més antigues dels avantpassats europeus.  S'especula que els seus tatuatges eren símbols curatius, ja que patia diferents malalties. A Egipte també s'han trobat altres casos, com el d'Amunet, on s'observen punts i línies al seu cos. És d'on provenen els tatuatges de Henna.

Durant l'edat mitjana, els tatuatges van desaparèixer, ja que el catolicisme els concebia com una mutilació del cos i, per tant, un pecat. No va ser fins al final del segle XIX quan es van tornar a veure a EEUU. I és que els mariners tornaven tatuats de les expedicions, per exemple, amb símbols de cors amb espases i roses com a tatuatges més freqüents. És el que actualment anomenem estil "Old School".

Més endavant, durant el segle XX, els grabats van viure diverses etapes. Fins a la Primera Guerra Mundial, les dones es tatuaven les galtes per veure's més atractives i, en el cas dels nois, eren els anarquistes els que es tatuaven símbols.

Des de 1914 fins als anys seixanta, per culpa de les dues guerres mundials i les dues crisis econòmiques posteriors es va deixar el tatuatge de banda.  Amb la recuperació econòmica després de la postguerra, és quan els tatuatges van tornar com una reivindicació de les classes mitjanes i altes; a més de les cultures punk, rocker i heavy.

La identitat i els tatuatges

Quina és la finalitat de tatuar-se? Tot i que algunes persones ho fan per recordar un moment específic o persona especial, alltres opten per un símbol que els identifiqui. I és que, els tatuatges formen part de la identitat amb què es veuen les persones.

El dibuix a la pell és personal, neix d'una interpretació de cadascú amb el tatuador o tatuadora, a partir d'un esbós o una idea, la persona tindrà algun símbol que la representi per sempre.

L'estigma

Per la cultura punk, rocker i heavy; junt amb la dels mariners, encara hi ha tatuatges que estan mal vistes. I és que encara avui algú els associa amb la criminalitat i la perillositat.

Tot i que es vagin perdent aquests prejudicis, poden perjudicar-nos a l'hora de buscar feina. Per això, moltes persones opten per tatuar-se en llocs discrets, ocults a simple vista. Tenint les mateixes aptituds per a un lloc de treball, té les mateixes possibilitats una persona tatuada que una que no? Per sort, una empresa no pot fer fora a algú per haver-se fet un tatuatge; ja que podria ser un acomiadament improcedent. Així, s’hauria de mirar cas per cas. I encara menys obligar a algú a borrar-se'n algun.

L’exemple que he posat es veu clar, però no cal anar a un cas tan extrem. És el cas de les hostesses, models o policies, que no poden portar-ne cap visible. En altres professions, tenir-ne o no pot influir en menor mesura o en cap.

Per altra banda, l'estigma i els prejudicis també hi són presents en algunes famílies, sobretot entre la gent gran. Parlem de generacions diferents, i per tant, ho veuen amb uns altres ulls. Sovint les persones més properes també poden pecar dels prejudicis al voltant dels tatuatges. Frases com “no trobaràs feina” o “d'aquí uns anys et penediràs” són les més comuns. Tot i aquests judicis externs, el 84% de gent tatuada no es penedeix de cap dels seus tatuatges. I es que la gràcia dels tatuatges és això, que durin per sempre.