El poble té diversos fronts oberts. El primer és desbloquejar un pla urbanístic que el 2007 projectava més de cent cases a prop del camp d’aviació. Va ser concebut com un complex de segones residències vinculat a un camp de golf que va quedar truncat per la crisi, i ara l’ajuntament busca el vistiplau d’Urbanisme per desenvolupar-lo per etapes, a mesura que acudeixi gent a instal·lar-se al poble.
No és que a Tiurana li faltin pretendents. L’alcalde, Àngel Villarte, explica que en els últims anys hi ha hagut arquitectes, advocats o dissenyadors gràfics a la recerca de tranquil·litat que van voler instal·lar-se al poble i treballar des de les seues cases. Tanmateix, van desistir al comprovar que la connexió a internet no estava a l’altura de les seues necessitats. L’actual accés per radiofreqüència (WiMax) dóna una amplada de banda de 20Mb a l’ajuntament i molt menys la resta. La fibra òptica arriba a una estació de telefonia a escassos metres del poble, però connectar-s’hi és inviable per a un municipi amb un pressupost de poc més de 300.000 euros a l’any. “Ens demanen 1.800 al mes per la connexió, a part de les factures als usuaris”, explica l’alcalde, que veu amb gran interès el projecte de la Diputació per portar aquesta tecnologia a tots els municipis. “Si la tinguéssim no hauríem de dir que no a empreses”, afegeix.
Consolidar el turisme és una altra prioritat. Una de cada sis cases de Tiurana allotja visitants sota la categoria d’habitatge d’ús turístic. Els seus amos preferirien la de casa rural, amb més prestigi i visibilitat a internet, però la normativa ho impedeix. Un requisit per a això és que els habitatges han d’haver estat construïts abans del 1950, una cosa impossible a Tiurana i que enutja els que van deixar enrere cases dels segles XVII i XVIII. D’aquestes, només queden els fonaments al llit de Rialb i la Generalitat no es planteja per ara fer excepcions.
El municipi és soci del Consorci Segre-Rialb, que impulsa un pla director per fomentar el turisme i altres activitats al pantà. Mentrestant, les 700 hectàrees agrícoles que no van quedar negades pel pantà esperen encara el regadiu que l’Estat va prometre fa més de 20 anys com a compensació. L’aigua que rega milers d’hectàrees del Segarra-Garrigues i el Canal d’Urgell continua sense arribar al poble sacrificat per subministrar-la. “No volem privilegis per haver hagut d’anar-nos-en, només les mateixes oportunitats”, diu Villarte. “Si no ens vam ofegar a l’omplir el pantà, que no ens ofeguin ara”, conclou.
