Un gol d'or

Idiakez afirmava en roda de premsa que aquest Lleida sap emmotllar-se a totes les variants de joc que li plantegen els rivals. Cal donar-li la raó. Aquesta temporada ja ha jugat davant d'equips que li proposen el futbol directe i de desplaçaments llargs; els que juguen de tu a tu volent la pilota; els que el pressionen a dalt i l'obliguen a jugar a la contra i, com va ser el cas de l'Olímpic de Xàtiva ahir, els que se li tanquen al darrere i li donen la pilota perquè la jugui. I la veritat és que, tret del partit de Mallorca que va ser una lliçó que ha après al peu de la lletra, el Lleida ha sortit ben parat de tots aquests. En un Camp d'Esports mullat -impracticable a la zona de Tribuna- el Lleida va patir, es va encallar més del compte, però al final va aconseguir els tres punts en joc que li permeten, no mantenir el liderat per allò de l'average general, però sí compartir-lo amb l'Espanyol B. El gol, l'únic del partit, va arribar en el temps afegit -gairebé en una prolongació sobre el temps marcat per l'àrbitre atesa, ves per on, una topada entre dos jugadors visitants- i de jugada, no a pilota aturada, com hagués sigut el més normal. Gran jugada de Chupe, que arriba fins a la línia de fons per enviar una centrada suau al segon pal, on apareix Albístegui per connectar un cop de cap perfecte i precís que va superar un inèdit Rangel. Perquè aquesta és una altra. A excepció de la rematada del gol i una altra, fluixeta, de Chamorro (63'), el Lleida no va saber, o no va poder, rematar entre els tres pals. L'hi va impedir el perfecte sistema defensiu rival, que a més no va passar conflictes, i també el seu propi embolic mental incapaç de trobar forats entre les dos línies que va ordenar Sandroni des de la banqueta. Un 5-4-1 amb el gegant Fabiani desfonant-se, fins que, esgotat, va demanar el canvi, pressionant a dalt i lluitant en solitari contra la defensa local, oferint-se en el desmarcatge per a una pilota que no li va arribar mai.

El Lleida, que va oblidar les bandes, es va entossudir a entrar pel centre, a base de triangulacions i parets al primer toc que, encara que algunes d'aquestes van ser espectaculars -un parell de cops de taló de Miramón van aixecar els millors aplaudiments- no van aportar res positiu.

Després, davant de la impossibilitat d'aquesta zona, els d'Idiakez ho van intentar des de lluny, però totes les rematades van acabar sortint desviades. Les bandes van ser les grans sacrificades. Ni Dieguito ni Osado van poder desbordar-hi ni van tenir, a més, el suport dels laterals, molt pressionats pel rival quan trepitjaven el camp contrari. Però el futbol té aquestes coses. Acaba premiant, gairebé sempre, el que més s'ho mereix o el que ho busca amb més insistència. I sí, va ser per la banda. Internada de Chupe i gol d'Albistegui que permet al Lleida continuar imbatut al Camp d'Esports (en Lliga i Copa) en la doble accepció de la paraula: invicte i sense encaixar un sol gol.