Una documentada reflexió sobre l’ofici d’historiador i sobre la qualitat del coneixement del passat que ofereix a la ciutadania, a partir d’analitzar fins a quin punt els historiadors han influït en el pensament polític de Catalunya i viceversa. Centrant la seua atenció en el segle XVIII, aquest ha sigut el propòsit del catedràtic d’Història i rector de la Universitat de Lleida (UdL) Roberto Fernández amb el seu llibre Cataluña y el absolutismo borbónico. Historia y política, editat conjuntament per l’editorial Crítica i el servei de publicacions de la UdL.
Va presentar l’acte ahir al saló Víctor Siurana el degà de Lletres, Joan Busqueta, i el llibre l’historiador Manel Lladonosa. Fernández destaca que el XVIII ha sigut un segle «al qual la historiografia catalana i el pensament polític català, especialment el catalanista, li han dedicat una especial atenció» i que el seu objectiu ha estat «entreveure fins a quin punt tots dos s’han influït» i «fins a quin punt la historiografia s’ha vist minvada en la seua pràctica científica per la presència de la ideologia». Després d’analitzar els estudis sobre el XVIII dels principals historiadors catalans des de principis del XIX fins a l’actualitat, Fernández conclou que «la interpretació que majoritàriament ha dominat la historiografia catalana ha estat de caràcter filoaustriacista [és a dir, favorable a la tradicional ordenació política catalana i espanyola dels Àustria] i que ha tingut una forta connexió amb els postulats polítics dels diversos catalanismes». Això sí, afegeix que, en els historiadors de la resta d’Espanya, la seua postura ha estat «majoritàriament filoborbònica i alimentada pel nacionalisme espanyol».
A la part final del llibre, Fernández mostra la seua visió de què va significar aquest segle per a Catalunya i quines relacions va mantenir amb l’absolutisme borbònic victoriós després de l’11 de setembre del 1714. Afirma que això va suposar el final del «veterà sistema polític català basat en un pacte entre el rei i les classes socials representades a les Corts» i l’entrega del poder polític al monarca i a una part de la noblesa catalana. Però afegeix que va ser una centúria «de creixement econòmic, desenvolupament social i vitalitat cultural partint del protagonisme principal de la mateixa societat catalana, que va aconseguir establir un fructífer diàleg amb les autoritats de l’absolutisme borbònic al llarg del segle», en el qual Catalunya va acabar sent la «fàbrica d’Espanya» i la seua societat, «la més dinàmica de la monarquia».
