Vanessa Guijarro, diabètica de tipus 1 des dels set anys, va pujar el 2014 al camp base de l’Everest (5.350 metres). Llavors diu que ho va fer per demostrar al seu fill Darío, de 6 anys i també diabètic, que fins i tot amb la malaltia es pot aconseguir qualsevol cosa que es proposi. Però les ganes d’aquesta lleidatana de superar reptes no es van quedar al cim del món i ja té a punt el seu nou projecte per demostrar-se, aquesta vegada a si mateixa, que és capaç de tot. I així ho intentarà demostrar de nou el 2 de setembre vinent quan parteixi des de Barcelona en direcció a Tanzània per pujar el Kilimanjaro que, amb els seus 5.891 metres, és la muntanya més alta de l’Àfrica. “A l’Everest em vaig trobar molt bé físicament, sense mal d’altura ni altres problemes. Em vaig adonar de les meues capacitats i vaig pensar que volia fer un cim més alt”, explica Vanessa, de 37 anys.
Tanmateix, aquesta vegada hi haurà una “petita” diferència. I és que en l’anterior ocasió formava part d’una expedició organitzada per Telefónica amb l’alpinista Josu Feijoo i amb control de telemedicina durant tot el recorregut. “Aquesta vegada m’ho he preparat jo tot i hi vaig mèdicament sola”, explica. Obligada pel parc natural del Kilimanjaro, anirà amb un equip format per un guia, un portador i un cuiner, però ella serà el seu propi metge durant el recorregut, que entre ascensió i descens durarà vuit dies. “Portaré un mesurador continu de glucosa, que pren valors cada cinc minuts i està connectat a la bomba d’insulina que tinc posada. M’avisarà d’hipoglucèmies i hiperglucèmies perquè el meu problema és que no les noto. Però amb l’aparell vaig segura perquè sé que xiularà si hi ha algun problema i jo ja tinc prou capacitat per reaccionar”, explica la Vanessa. No obstant, l’esforç físic l’obligarà a saber gestionar la insulina d’una forma diferent de la seua vida diària.
I per què el Kilimanjaro? Vanessa va optar per aquesta muntanya perquè és una del Set Cimes (els cims més alts de cada un dels continents, comptat Amèrica del Nord i Sud-amèrica) i perquè no requereix coneixements d’alpinisme per arribar al punt més alt. “Aniré per la Ruta Lemosho, la menys comercial però que té una millor aclimatació”, comenta aquesta mare de tres fills. I per a tot això fa temps que s’entrena, camina o fa bicicleta estàtica a casa, a més d’alguna sortida al Pirineu. “Aquesta vegada estic molt més preparada. Em fa por el desnivell, però a la muntanya no es tracta d’anar ràpid”, assegura. A la seua maleta no hi faltaran l’equipament esportiu, ni els catèters o la insulina, però el que Vanessa no es deixarà a Lleida són les ganes de superar un nou repte. I no descarta que després d’aquest en vinguin d’altres.
