Rosa Fabregat: “Em faig sortir cigonya als meus poemes”

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay i Griselda Mas
Publicat: 
18-05-2017
Actualitzat: 13-11-2017 16:40
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Rosa Fabregat: “Em faig sortir cigonya als meus poemes”

La Rosa és presumida. Es mira al mirall mentre es posa les arracades i diu que es pol·leix igual que pol·leix els seus poemes. És perfeccionista i tossuda com una mula. Rere les seves 8 novel·les i els centenars de versos publicats, hi ha la nena que va començar a escriure poemes als 13 anys i que veu amb il·lusió com li plouen els reconeixements. L’últim, la Creu de Sant Jordi el passat abril (diu que li donen perquè ha viscut 84 anys) Filla (predilecta!) de Cervera i farmacèutica de professió, viu a Lleida en un 8è pis. Perquè li agrada sentir-se ocell a travès de la poesia. Sempre reivindicativa. Costa pensar que en algun moment va ser submisa la dona ferma que ha defensat el sacerdoci femení.

Com que conversar és un dels plaers de la seva vida, hem parlat amb ella.

Presenti’s. Qui és Rosa Fabregat?

Una lleidatana d’adopció que va començar a escriure poemes als 13 anys i que ja no va parar.

I no para mai!

No em deixeu parar! Porto un ritme de vida..! I tinc la sort de dormir seguit sense cap pastilla! Sóc farmacèutica, però a casa no en prenem ni una. Tot ho resolem amb la dieta.

Què fa una farmacèutica escrivint poesia?

No es tracta de ciències o lletres. El coneixement és únic. Som nosaltres els que el compartimentem.  Jo sempre parlo de ciència als meus escrits. I escric poemes des dels 13 anys.

I, llavors, per què farmàcia?

Jo volia estudiar filosofia i lletres, però un dels meus professors van convèncer els meus pares que se’m donaven bé les ciències. En aquella època jo era submisa i vaig acceptar. És una cosa que m’ha recat sempre. Però he aprés a conviure amb les dues professions. Anava a fer recitals quan tancava la farmàcia que tenia a Llorenç del Penedès.

Com va fer cap a Lleida un altre cop?

Havia mort el meu pare i la meva mare necessitava atenció. L’últim any de vida vaig poder dedicar-li més temps. Després em vaig jubilar. I després d’insistir durant 10 anys al meu home, el vaig convéncer de tornar a Lleida. Fa 18. La trobava a faltar.

Quina part de la seva vida transformaria en novel·la?

Ja ho he fet. El meu primer llibre, “Laberints de cera” no l’he deixat reeditar mai perquè era massa autobiogràfic. Quan escric una novel·la, m’abdueix. Un poema s’ha de treballar molt, semblen versos senzills, però jo sóc perfeccionista de mena. En canvi, les novel·les m’abdueixen i em serveixen per tractar temes que m’interessen. He defensat sempre la dona. Sempre m’avançava en el temps, com per exemple, parlant de la fecundació ‘in vitro’. Sabeu que vaig ser presidenta durant 3 anys de l’Associació de Ciència Ficció de Catalunya?

És curiós que les dones no tinguin tendència a escriure ciència ficció.

Vaig començar amb la meva primera novel·la. Especulava amb casos de persones que no podien tenir fills. Això no pot ser cap pecat.

Sempre hi ha una part reivindicativa en la seva obra?

Sí! ‘Les capellanes’ són un bon exemple. Vaig guanyar el premi “La flor natural” de l’Acadèmia Mariana. Me’l va donar el senyor bisbe, que segur que no s’havia llegit el llibre perquè allà jo defensava que les dones poguessin exercir el sacerdoci.

Però vostè és creient?

Sí, sí. Però és que és obscè!! L’església que hauria de donar exemple d’igualtat i de justícia no pot ser que faci servir les dones per netejar els altars.

Què creu que cal reivindicar ara?

Hi ha moltes coses a dir. Tinc poemes sobre immigrants, sobre els joves que han de marxar fora a treballar… Em dol la gent que pateix. Les novel·les diuen que han de tenir morbo i jo no ho entenc així. Cal parlar del que passa. També he parlat del celibat o del dret al matrimoni que haurien de tenir els capellans. De fet, jo el que faig és començar la novel·la i deixo que juguin els personatges davant meu, com si fos el cinema.

Per què creu que li han donat la Creu de Sant Jordi?

Perquè he viscut 84 anys! En la meva època, havia d’esperar molts anys per rebre un premi i no vaig voler perdre energia. Jo he anat escrivint sense pressa i els reconeixements han anat arribant.

A què ha renunciat a la vida?

El meu home, que també és escriptor, i jo hem estat molt concentrats en la creació. Potser hauríem d’haver sortit més. Però vaja, he deixat fluir la vida com un riu.

A banda de llegir o escriure, què apassiona a Rosa Fabregat?

El ganxet. Però no tinc temps! Noto amb l’edat que tot s’alenteix.

I ara, què li falta fer?

Poca cosa perquè he escrit llibres, he plantat arbres i he tingut un fill. Però em va costar! El vaig tenir amb més de 30 anys, després de diversos avortaments. Però estava decidida i em vaig quedar al llit 3 ó 4 mesos. Jo sóc tossuda com una mula. El metge no s’ho creia, però jo ho vaig aconseguir.

En què més s’ha entossudit?

Amb l’escriptura.

Quan era petita, ja volia ser escriptora?

A casa, hi havia un llibre de Verdaguer. El pare em feia recitar per festes a sobre d’un tamboret que hi havia a la vora del foc, a casa nostra a Cervera. A mi m’ha apassionat des de petita la poesia. Li demanava llibres a la professora de l’institut.

Ara ens agrada més la poesia que abans?

A la gent li fa por la poesia, però li agrada escoltar-la. Els recitals s’omplen.

Si fos una superheroïna dels còmics, quin superpoder voldria tenir?

La levitació. El vol. Som com ocells i envegem les seves ales. A la meva obra, apareixen aus continuament. Jo em faig sortir cigonya als meus poemes.

Quina és la paraula que més li agrada?

Ocell. Amor. Estimació a l’edat adulta. Tendresa. Perdonar, tancar parèntesi, oblidar.

Algú com vostè que ha escrit ciència ficció, com veu el futur?

Jo crec que hi ha vida fora d’aquí. No en tinc cap dubte. Ens anem expandint i les distàncies s’escurcen. No podem ser pas els únics. Crec que acabarem trobant altra vida més enllà del nostre planeta. A més, jo crec en què hi ha alguna cosa més enllà de nosaltres. Igual que creia Màrius Torres en esperits protectors. Li diem casualitat, però és alguna cosa més. Que no ho veguem, no vol dir que no hi sigui. Els estels continuen existint durant el dia i no els veiem pas.

Alguna pregunta que li agradaria que li féssim?

Les responc totes perquè un dels plaers més divertits a la vida és la conversa.

Doncs gràcies per aquesta conversa, Rosa.

Comparteix

També t'interessarà