Això no sortirà gratis

Això no sortirà gratis

divendres 12 d'agost 2016 - 14:45 a dimecres 31 d'agost 2016 - 14:30
Això no sortirà gratis

Aquests vuit mesos d'interinitat, d'anar tirant en funcions, com si no passés res, no sortiran gratis per a ningú. La primera víctima d'aquesta política a foc lent, sense data de caducitat, són els ciutadans que assistim amb perplexitat i sorpresa al fet que unes poques persones no encerten a posar-se d'acord perquè hi hagi un govern sense necessitat de concórrer a unes terceres eleccions en un any.
El Congrés i el Senat s'han convertit en dues cambres fantasma per les que van passant nous diputats i senadors. Però ni es presenten lleis ni hi ha cap debat. Els partits estan allunyats del debat i s'han instal·lat a mantenir o aconseguir el poder. Poc més.

Per aquesta incapacitat de complir les seves funcions en el temps i en la forma que es desprèn de la Constitució, els partits estan a l'ull de l'huracà sobre el seu funcionament intern. L'article 6 de la Constitució diu que "els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. La seva estructura i funcionament hauran de ser democràtics ".

Segueixo aquests dies més de prop la política italiana, que es prepara per al referèndum del mes de novembre sobre la reforma constitucional. El futur polític del primer ministre Matteo Renzi està en joc en aquesta consulta, que ve a sumar-se als vents refrendatarios que bufen en moltes parts d'Europa. Se sotmeten a discussió 47 articles de la Constitució. Però n'hi ha un, el 49, que no està previst tocar i es manté en la seva literalitat des de la Constitució de 1948. Diu que "tots els ciutadans tenen dret a associar-se lliurement en partits per concórrer amb mètode democràtic a determinar la política nacional".

En les democràcies parlamentàries europees rarament s'entra en l'organització interna dels partits als quals, naturalment, se'ls exigeix ​​que siguin democràtics. Però sota el mantell de la democràcia es pot amagar la foscor i la inexistència de transparència.

A Itàlia també es demana una reforma electoral per tutelar millor la democràcia representativa. És fonamental que tots sapiguem qui és el nostre diputat per poder-li expressar les preocupacions, queixes o, si es donés el cas, felicitacions.

No s'adonen que en aquests moments els partits polítics s'han convertit en un tap. No són útils. En aquest sentit poden ser les segones víctimes de la interinitat en què s'ha instal·lat el país. Al PP no consta que Mariano Rajoy consulti a una base àmplia del partit per trobar una sortida a aquesta situació anòmala. El Govern en funcions parla en clau i no se l'entén.

Però en el Partit Socialista també Pedro Sánchez camina com amagat, apareix en comptades ocasions i no dóna peu a que sapiguem quines són les seves autèntiques prioritats després de les eleccions. Tampoc entre els socialistes hi ha diàleg intern. Els de la vella guàrdia com Felipe González, els que es mouen sota el paraigua andalús de Susana Díaz i els de Pedro Sánchez és que no es parlen. Cadascun deixa anar una declaració que de vegades és tan enigmàtica com inútil.

Albert Rivera voldria canviar la manera de fer política i tan aviat signa un pacte amb gran solemnitat amb Pedro Sánchez, en l'anterior legislatura, com juga ara amb Rajoy perquè hi hagi govern però que siguin els socialistes els que s'abstinguin. Quina és la posició de Ciutadans en termes pràctics? La desconec, encara que sospito que al final acabaran fent possible la investidura de Rajoy però sense que se sàpiga que ells han contribuït. Molt estrany.

Pablo Iglesias i la seva formació ambicionen a tenir tanta transparència interna que és el propi lideratge el que està en qüestió. Encara no han descobert les vies de fugida per les que es van escapar més d'un milió de votants.

Els partits independentistes catalans, també la vella Convergència, ja no juguen la Lliga perquè estan en procés continu de desconnexió. El catalanisme polític tal com es va entendre des de Prat de la Riba fins Pujol ha passat pantalla i ja no compta com un factor determinant en la política espanyola. Les divisions entre els partits independentistes surten cada dia als diaris i la pugna entre Oriol Junqueras i Artur Mas per liderar el procés sembla que es va inclinant a favor d'ERC.

Els partits són imprescindibles. Però si s'enroquen en els seus petits interessos i no van més enllà de les qüestions personals, els militants i els electors els passaran factura. Compte amb el populisme, que pot aparèixer també aquí amb molta força. I els populismes solen acabar amb un partit únic que dura temps.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor