Entro a la sala animat pels comentaris entusiastes d’un bon amic que surt de la sessió anterior. Pujant les escales penso un moment que l’excés d’expectatives pot ser un mal company de visionat. Entenc, també, que es tracta d’un entusiasme sense artificis i que va creixent a mesura que passen els dies. Per sort, gaudeixo plenament d’una pel·lícula intensa —encara que de vegades pequi de grandiloqüent i excessivament subratllada—-, emotiva i d’alta volada. Dels Javis recordo les sèries Paquita Salas (2016) i, molt especialment, La Mesías (2023), aquesta última ja convertida en un referent a l’audiovisual espanyol. A la pel·lícula La llamada no hi vaig saber entrar i en vaig sortir especialment indignat i convençut que era un fiasco.
A La bola negra parteixen d’una estructura en tres ubicacions temporals —1932, 1937 i 2017— per fer-les confluir a partir d’uns fulls manuscrits que guarda el personatge de Sebastián, un soldat nacional fictici que s’enamora del presoner Rafael Rodríguez Rapun, company real de Federico García Lorca, que li confessarà l’amagatall del manuscrit a la ciutat de Madrid. Sabastián guardarà els fulls i els deixarà en herència al seu net Alberto, alter ego de Alberto Conejero, autor de la novel·la La piedra negra, basada en la vida de Rafael, inspiradora de la pel·lícula i amb el mateix autor col·laborant en el guió. Aquests manuscrits contenen l’obra inacabada de Lorca, amb el mateix títol de la pel·lícula, que afegirà el tercer personatge: Carlos, el noi protagonista, fill d’una família benestant i que veu rebutjada la seva entrada al casino de Granada per la seva condició homosexual l’any 1932. Tres personatges —Sebastian, Alberto i Carlos— amb la presència permanent i aglutinadora de l’aura de Lorca i la seva condició homosexual, viscuda en tres moments i circumstàncies totalment diferents. Cal destacar, també, que a la trama de Sebastián apareixerà una estel·lar Penélope Cruz en el paper d’una cupletista per entretenir la tropa i en la trama de l’Alberto —Carlos González—apareixen la seva mare, amb una impactant interpretació de Lola Dueñas, i la Glenn Close, en el paper d’una escriptora especialista en Lorca.
Tota la xarxa de connexions i personatges sembla desconcertar en un principi per acabar conjuminant una unitat poderosa i ferma, en una atmosfera de permanent reivindicació de l’empatia mútua i, sobretot, de defensa d’una identitat sexual que va des de la repressió en el personatge de Carlos, l’ocultació perillosa en el de Sebastián i arriba fins a una realització personal problemàtica en el de l’Alberto.
Dues hores i trenta-cinc minuts que als qui estem a les butaques no se’ns fan gens llargs, malgrat alguns excessos emfatitzadors d’algun episodi —l’escena de l’estàtua de Sant Sebastià o la de la neu final—. Les tres línies temporals es complementen perfectament amb delit i tensió narrativa, per tal de convertir-se, finalment, en una captivadora carta d’amor a Federico García Lorca i tot allò que representa. (8,5)
