La pel·lícula s’estava acabant i havia gaudit, tot i el nus a l’estómac permanent, d’una bona trama d’intriga policial amb un braç emotiu ben dosificat. Estava satisfet amb el que havia vist fins aleshores, però de sobte m’envaeix un dubte, una recança que m’inquieta: «A veure com ho tancaran tot això», em pregunto.
Els fets són coneguts i han estat motiu de polèmica recurrent, de vegades alimentada més per grupets conspiranoics que per periodisme seriós d’investigació. Arriba el final i gairebé aplaudeixo. M’agrada molt i, sincerament, es tracta del millor missatge que es podia llançar després d’haver assistit a un autèntic espectacle cinematogràfic d’un dramatisme colossal.
Cronos dona nom a l’operació de tot un dispositiu activat després dels fets del 17 d’agost del 2017. Aquella tarda és un d’aquells moments que recordes tota la vida: on estaves, amb qui estaves, els missatges i les trucades, què vas fer a continuació… i la necessitat de confirmar com es trobava tot el grup de persones de l’entorn proper que podien estar al voltant dels fets, ja fos perquè estaven de visita o perquè els seus domicilis eren al voltant de Barcelona.
Aquelles van ser hores i dies d’angúnia general davant la bestialitat dels fets, però també davant les motivacions que havien portat aquells joves a cometre aquella bogeria i, finalment, davant les errades comunitàries que havíem comès per tal de prevenir la tràgica radicalització del grup.
Cronos es basteix en fils argumentals que avancen en paral·lel, ben entrellaçats, i amb tota una sèrie de detalls ben trobats que, en el seu conjunt, ens commouen, alhora que conformen una pel·lícula contundent i emotiva. Un guió que, fins i tot en les escenes més complexes, cuida fins a l’últim detall per donar fermesa a tot plegat.
El mòbil que sona sense resposta, el mosso que tremola davant de tot allò que veu, la mare que no es pot creure el que ha fet el seu fill, el joc d’uns infants que, malgrat tot, continua… serien una petita mostra d’un extens llistat de moments i detalls que ens emportem a la memòria.
No era fàcil mostrar l’horror sense excessos. No era fàcil fer una pel·lícula propera al documental, equànime, sense caure en una ràbia mentidera. No era fàcil interpretar tots els protagonistes amb la veracitat amb què ho fan, amb un Enric Auquer superb. No era fàcil, i s’ha aconseguit gràcies a tot un equip dirigit per Fernando González Molina. (8)
