Allò (in)significant

Allò (in)significant

dijous 23 d'abril 2015 - 18:30

Ella no passava la millor època. Feia temps que, al seu parer, les coses no li anaven com es mereixia. Encara no era conscient que això no és una regla de tres, un dos més dos o qualsevol altra fórmula matemàtica que sempre dóna per resultat una xifra exacta. Quan li preguntaves els motius de la seva decepció, només trobaves tebiesa en les seves respostes. Com aquell pacient que va al metge a dir que li fa mal sense saber explicar, ben be, què li fa mal.    

Alguns empatitzàvem amb ella. Trobar-se (mig) perdut en aquest món cada cop més incomprensible tampoc no és un fet extraordinari, siguem realistes. Però això no treia ni una engruna en el seu desencís. Veia passar els dies com qui es troba a l’andana d’una estació i no puja a cap dels trens que hi paren. Potser dubtava de quin agafar i mentre ella esperava el trajecte ideal -asseguda al banc just al costat de l’altaveu que anuncia l’arribada del proper tren, amb els peus on hauria d’anar el cul- no s’adonava com jo l’observava en la distància. No em queia bé. M’agradava. Però això, ara mateix, és un detall insignificant.

Vaig girar cua. Els carrers, atapeïts a aquelles hores de gent a qui no els sobra ni un minut i d’infants que no toquen a terra agafats de la mà dels seus pares, tenen un encant especial. O almenys, així m’ho sembla a mi. Intento descriure les vides de cada una de les persones amb qui em topo pels estrets carrers que ressegueixen aquesta part de la ciutat buscant en el meu imaginari els motius que els han dut fins aquí. Uns motius que penso que li deuen fer falta a ella i per això, a hores d’ara, encara està a l’estació esperant a què passi el proper tren. O l’altre. O l’altre.

Tant de bo se n’adonés, penso. Ben mirat, la vida (només) requereix de quatre motius per a què tingui sentit. Com el banc necessita dels quatre suports perquè ella s’hi pugui estar. Motius sòlids. Contundents. Això sí. Poden variar amb els anys com ho fan les prioritats a les nostres vides però sempre intentant que l’intercanvi sigui ràpid i àgil. Això per allò. I a seguir. En el fons, em sap greu no ser capaç d’explicar-li tot plegat i seguir preferint mirar-la de lluny a l’espera que ella mateixa descobreixi el motiu que la portarà al seu destí. Alguns em direu covard. Potser sí. Però no m’hi vull ficar. No em cau bé. Però m’agrada.

Arribo a l’estació. A la mateixa hora. El banc està buit. Tampoc ningú no s’ha atrevit a asseure’s allí on ella hi ha tingut els peus tants dies, com si es tractés d’una mostra de respecte a qui se n’ha anat per sempre. Per fi deu haver trobat el motiu que li mancava per agafar el tren que han anunciat per l’altaveu, em dic a mi mateix. A l’instant, el meu rostre dibuixa un petit somriure a mig camí entre l’alegria de no veure-la avui i la tristesa de (potser) no veure-la mai més. A partir d’ara, el seu banc passarà a formar part de la meva vida. Una vida que haurà de canviar un dels motius que li donaven sentit. I és que, sense voler-ho, aquells matins aparentment insignificants s’havien transformat, amb el temps, en un motiu extraordinari per viure.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de joanrosinach
El meu perfil de Twitter em defineix com a junedenc, català i del Barça... Prou bé! He après tant a les colònies com a l'escola. Des de fa poc temps, nou professional de la Comunicació. Amant dels punts suspensius, els parèntesis i les paraules sense por que construeixen frases valentes.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor