M'havia proposat no parlar del tema. De veritat us ho dic. Tancaria les orelles (allò que en diuen fer-se la sorda) i sempre que em fos possible m'allunyaria del hit de moda. Abans però, me n'havia informat una mica i en veure que la cosa anava del de sempre, vaig invocar el Tierra trágame ya. Però no. Tinc, encara, una funció social i reproductora rellevant, com a docent i com a progenitora. Miro de prendre-me-la amb el compromís que m'agrada a mi viure i veure la vida. Abans de tot, el meu fill adolescent em comunica que a les 21:00h sortirà la cançoneta a Internet i m'explica qui és qui acompanya la mediàtica. Li dono la meva opinió al respecte i seguim amb la nostra estona de lectura compartida; suposo que abans d'allitar-se la devia escoltar. No li vaig preguntar.  Al dia següent, la meua filla arriba a casa taralejant-la i ballant-la i li pregunto què és. M'ho explica al detall i em confessa que l'han sentit a classe (a classe!) amb la mestra i al menjador amb les monitores. Sento una espècie de ira que puja pel ventre i llavors el minuet de Boccherini, que havia posat a algunes classes aquell matí, m'apaivaga. Respiro tal com he après a fer i escolto la meva filla, entusiasmada. Després poso el minuet a casa i ballem.

Passen els dies, la gent en parla, a la feina, a la classe de ioga, a les grades del bàsquet, a la cua de la carnisseria, als funerals. Les xarxes cremen. No puc fugir. Em rendeixo. Llegeixo autores que m'agraden i m'alleugereixen els seus punts de vista. Tot i així han escrit sobre això, penso, han "perdut" el temps reflexionant sobre això. La setmana passada vaig amb els alumnes a veure una obra de teatre (bastant dolenta, per cert), i també al·ludeixen al tema per aconseguir l'ovació fàcil; aquesta setmana anem a veure'n una altra i no falta un vers de la cançoneta dels trons. Em rendeixo definitivament perquè aquesta obra és bona i està ben feta. Passo doncs per alt la incursió tòxica. Al cap i a la fi, el teatre sempre s'ha nodrit d'allò popular. Per acabar-ho d'adobar, cosa que ja sabia, l'obra incloia el minuet de Boccherini que tant havíem escoltat a classe per treballar una escena i, alça, Manela! els alumnes el reconeixen i el taral·legen! Noto com la vibració de la sala puja per un instant. N'hi ha prou. No em rendeixo!  

Què vull dir amb tot això? Al cap i a la fi, hi estic parlant jo també. Conec la melodia de la cançó. L'he sentida per tot arreu, fins i tot a la feina. Per molt que cada cop que la senti, practiqui allò de tancar les orelles i no escoltar-la, el cervell està fet per absorbir, i potser amb resistència encara més. El que hauria de fer és ballar-la amb la meua filla i fer cas omís de la lletra, com deu fer la majoria, tot i que em costa molt. No tant pel contingut, hem cantat moltes cançons de desamor al llarg de la nostra vida, sinó per tot el rebombori que ha ocasionat i del qual em queixo, perquè fer d'aquesta cançó un himne d'empoderament feminista em sembla irracional i desencertat. L'empoderament té a veure amb persones que inicialment no tenen cap poder, en termes polítics i/o socials, és a dir, empoderar seria reconèixer la soberania de les persones invisibles que han patit maltractament o desatenció de qualsevol tipus i després d'un procés, veuen, d'alguna manera, la llum. No sé si és el cas d'aquesta senyora milionària que, aprofitant la seva fama i la de la seva parella s'ha embutxacat tots els diners que, diuen, li devia a Hisenda.

Jo no vull saber aquestes coses. No vull i les acabo sabent. On queda el dret de no voler estar informada d'allò que realment no ens interessa? Ens fa perdre temps. Per què no ho podem triar? Què podem fer apart d'exiliar-nos quan no volem (o podem) marxar? Realment m'ho pregunto! Si algú en té alguna idea, que la comparteixi! Que sigui realista, si us plau, no val dir anar-se'n a fer d'anacoreta a un poblet abandonat.

La veritat és que, posats a la lapidació mediàtica, preferiria que m'apedreguessin amb els motius per a fer vaga i defensar un sistema públic que fa aigües pertot o amb mesures realistes per ralentitzar (impedir!) el canvi climàtic. Ja seria molt demanar erradicar la pobresa o la fam al món. O les guerres. Calla, calla, que d'això en dirien adoctrinament. Sigui com sigui, mentre tinguem merda que canturrutxar i impedeixi elevar el nostre esperit, estem servits i venuts al mateix monstre que ens alimenta.