Entro a la sala amb la mosca al nas motivat pel fet que el terror no és pas un gènere que m’entusiasmi i per una desconfiança inicial, sense cap fonament real, envers un jove youtuber sense experiència a la indústria cinematogràfica. Kane Parsons acaba de complir 21 anys i el podríem considerar la punta de llança d’una generació que ha crescut i s’ha format a YouTube. Va ser la productora A24 qui va confiar en ell a partir de l’èxit de visualitzacions a la plataforma de The Backrooms (Found Footage) i tot un univers de vídeos que exploren espais anodins, trasters interminables o laberints arquitectònics inquietants (un espai liminal en diuen). Molts directors han fet el salt al llargmetratge a partir d’un primer curt per tal de llançar-se al seu primer llarg, però un cas tan precoç com aquest costa de recordar.
Clark és un aspirant a arquitecte reconvertit en venedor de mobles de baix cost: alcohòlic, separat i solitari. Assisteix a sessions de teràpia psicològica amb la equilibrada doctora Mary. Inesperadament, descobreix una misteriosa porta al soterrani de la botiga que dona accés a una dimensió fora de la realitat que resultarà inabastable, inquietant i laberíntica. Després de comentar el succés amb la seva terapeuta, acabarà atrapat dins aquest espai asfixiant. Al passar els dies, i constatar la seva desaparició, la Mary acudirà al seu rescat.
Backrooms és una pel·lícula immersiva ubicada en un espai imaginari, claustrofòbic i terrorífic, que sap jugar molt bé amb la càmera subjectiva—ara mateix em ve al cap la magistral Alien, el octavo pasajero (1979)—, que dosifica amb encert els moments de més angúnia i que també funciona en un interessant paral·lelisme psicològic que ens interpel·la. El simbolisme està servit: l’espai és la nostra ment, amb els seus records, traumes i conflictes personals. En el cas de Clark esdevé un espai de fugida mentre en el cas de Mary en un espai de cerca on també acabarà enfrontant-se als seus propis fantasmes. Un espai que aparenta no tenir sortida, on hi habiten les nostres pors i sovintegen les trajectòries en bucle.
Kane Parsons, amb les aportacions decisives de dos intèrprets d’alçada, acaba construint una pel·lícula —encara que es pugui fer llarga i, de vegades, sense nord— que ens transporta a un univers imaginari postmodern i on el conflicte interior s’expressa amb contundència a partir d’una utilització molt efectiva de grans angulars, sons deslocalitzats i espais claustrofòbics. (8/10)
