Vagi per endavant que la primera "Blade Runner" és una peli de matrícula d'honor. És normal que en 35 anys ningú s'hagi atrevit a fer una seqüela perquè el llistó era gairebé insuperable.
Denis Villenueve (amb les destacades "La llegada" i "Prisoners") se'n surt amb una valentia prèvia reconeguda i amb un resultat final carregat d'elegància i marca pròpia. El repte no era fàcil per la sistemàtica comparativa que de forma inevitable havia de suportar.
Anem a pams. El guió i la trama tenen la seva part sorpressiva però tampoc estem davant diàlegs enginyosos o complexes. No hi ha en cap moment enigmes indesxifrables que ens facin ballar el cap. Amb personatges que parlen més a través dels silencis i actituds que amb la conversa es va desllorigant tot l'entramat sense subterfugis ni enganys. La intenció va més dirigida a mostrar ambientacions denses i opressives en un futur distòpic al mateix temps que, de forma ben suggerida, se'ns van presentant aquelles preguntes existencials al voltant dels records, allò que ens diferencia com humans d'uns androides que estan fabricats i no pas nascuts, la consciència de finitud o la complexitat de les emocions. Una intenció que s'aconsegueix amb escreix i que supera amb nota l'obstacle de tenir una durada desmesurada. Efectivament, en algun moment sembla que s'encalla tot, però sempre ens surt a socórrer una fotografia esplèndida en uns entorns enigmàtics i plens de detalls que, a més, es configuren com un univers particular fugin d'una estricta imitació de la primera part.
De totes formes he trobat a faltar l'atreviment i la capacitat de seducció dels personatges secundaris a més de la música singular de Vangelis sense desmerèixer un Hans Zimmer que, quan apareix, compleix perfectament la funció de inquietar poderosament.
Davant la pregunta si es necessari veure la primera part per tothom que encara no ho hagi fet la resposta és un si contundent en el cas que vulguem gaudir de tots els miralls i homenatges que podrem trobar a la peli que ens ocupa.
Dues hores i quaranta minuts que mereixen passar per taquilla per deixar-nos inundar d'un cinema meritori per la seva espectacularitat, la seva capacitat de transmetre transcendència sense aclaparar malgrat que la lluita per superar l'original ja estigués perduda d'entrada. (8,5/10)