Camarada Mercè

Camarada Mercè

dilluns 08 de març 2021 - 08:45
Camarada Mercè
la Mercè Paris (anys 50, URSS)

Avui, 8 de març, Dia de la Dona, és una data especialment adequada per reivindicar la memòria d’una dona segarrenca, valenta, feminista i antifeixista, exiliada política i amnistiada massa tard, i posar un granet de sorra perquè no caigui en l’oblit: na Mercè París Castany.

La Mercè va néixer l’any 1916 al poble de Ciutadilla, a la Baixa Segarra. De molt jove i amb els pares i germans abandonà la vall del Corb per traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. Allí va cursar estudis de magisteri i començà a exercir de mestra en una escola de la Generalitat republicana. Com d’altres companyes de professió, l’any 1936 ingressà en el PSUC, fundat pocs dies després de la rebel·lió colpista per un altre segarrenc, el cerverí Joan Comorera. 

Quan els primers vols de l’aviació feixista començaren a amenaçar la capital de la Terra Ferma, la Mercè es feu càrrec d’un grup d’infants lleidatans que havien de ser traslladats a Barcelona fugint de l’envit dels franquistes. Al febrer de 1939 creua la frontera i és destinada a Labouheyre (La Bohèira, en occità), al departament de les Landes franceses, on residirà amb una comunitat de prop d’un miler de refugiats espanyols, bàsicament ancians, dones i infants. Allí s’encarrega del repartiment dels queviures, especialment curosa perquè als nens i nenes no els faltés l’aliment. Alta, forta i enèrgica, de seguida assumí el lideratge del grup de la distribució dels aliments, vetllant sempre per l’abastiment de llet als més petits. Alhora, entra amb contacte amb militants del partit comunista francès, fins que la gendarmeria li limita la mobilitat fora del refugi.

Al mes de maig de 1939, seguint instruccions del PSUC adreçades a ella i a la seva companya Carme Roure, mestra targarina, i sota vigilància dels gendarmes francesos, pujaren a un tren direcció París, acompanyant altres refugiats militars espanyols. Allí va ser rebuda per la Dolors Piera, filla de Puigvert d’Agramunt, també mestra i militant del PSUC, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona (1937 – 1939), que treballava en l’Oficina internacional per a la Infància. Dolors les va assistir a l’ambaixada soviètica per gestionar l’obtenció del passaport.

Des de la capital francesa, de nou en tren, la Mercè i la Carme van sortir cap al port de Le Havre per embarcar en el vaixell Maria Ulyanova (anomenat en homenatge a la germana petita de Lenin) en direcció a la URSS, juntament amb prop de quatre-cents refugiats espanyols (entre civils i militars). El 3 de juny de 1939 arribaven a Leningrad, des d’on eren traslladades també en tren a Ucraïna, on les va rebre en Joan Comorera.

La Mercè i la Carme van residir a la URSS al llarg de més de vint anys. Allí participaren en els equips pedagògics que es tenien a càrrec els prop de tres mil nens i nenes arribats a les vint-i-dues escoles que Stalin va destinar als espanyols refugiats. D’aquesta manera foren mestres de centenars d’infants, no només exiliats espanyols, sinó també d’altres nacionalitats, fins i tot xinesos. De la URSS van marxar uns anys a viure a Mèxic, fins que se separaren quan la Mercè decidí tornar a Espanya.

Finalment, al mitjans dels anys 60, la baixsegarrenca trepitjava de nou la ciutat de Lleida, on al desembre de 1966 seria designada directora del Colegio Juan Ramón Jiménez. No obstant, fidel a la militància, s’incorporà al moviment comunista en la clandestinitat. Els seus companys maldaren per evitar que estigués molt exposada, ja que els seus antecedents la feien molt visible per la brigada político-social, que la vigilava estretament i que arribà a visitar-la a casa en més d’una ocasió. Per això no concorria a les manifestacions ni a les xerrades públiques, però sí que participava activament a les reunions clandestines més restringides, algunes de les quals tenien lloc al seu petit pis a l’avinguda de Madrid, als blocs de José Antonio.

La seva activitat es canalitzava a través d’una llibreria del carrer Alcalde Costa, on anava a comprar la premsa i rebre les consignes del partit. Així les coses, va rebre l’encàrrec d’instal·lar i manejar a casa seva una màquina multicopista, a través de la qual, amb l’ajuda de Glòria Moreno, catedràtica de l’Institut Màrius Torres, confegí fulletons i pasquins volants a petició de qualsevol moviment de l’oposició antifranquista. D’aquesta manera va imprimir documents de moviments obrers, camperols i culturals, tot i el risc que suposaven els prims envans dels pisos del bloc, que expandien el soroll de la copiadora. Per raó d’això, i per por a ser delatada pels veïns, la impremta va ser traslladada a casa d’un altre militant antifranquista, en Domènec Girona, que es va considerar un espai més idoni i discret.

El 9 de juliol de 1978 va morir, essent enterrada a Alcarràs, on hi tenia parents. A l’octubre de 1983, cinc anys més tard, per raó de les lleis d’amnistia, el Ministeri d’Economia i Hisenda li reconeixia els drets inherents a la seva condició de funcionària de la Generalitat republicana, concedint als hereus els drets sobre la pensió corresponent.

Avui, gràcies al treball d’un dels capdavanters de l’antifranquisme a Lleida, en Ventura Margó, la Mercè París no ha caigut en l’oblit. La lluita per la Memòria Democràtica i contra l’amnèsia històrica ens crida a reivindicar-ne el nom i l’obra, especialment en un temps on els valors del feminisme i el combat contra el feixisme tornen a ser necessaris i urgents.

La Mercè, la Carme, la Dolors, la Glòria... totes les protagonistes d’aquesta història, així com la Magda Ballester, la Catalina Maestre, la Lídia Ibars, l’Hortènsia Torres i tantes d’altres també des de l’Assemblea antifranquista de les Terres de Lleida i des de la lluita que mai s’atura pels Drets i les Llibertats, moltes d’elles injustament silenciades, fan ben vigent la frase de Michelle Bachelet: “quan una dona entra en política, canvia la dona; quan hi entren moltes dones, canvia la política”.

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumemoya
Vaig néixer barceloní, però ja ho he superat. Llicenciat en dret, amb algun postgrau, m’he guanyat la vida postulant als Jutjats i Tribunals. Però res de tot això em realitza, per la qual cosa, des que visc a Florejacs, m'he dedicat amb energia, passió, entusiasme -i poca perícia- a la dinamització cultural, social i mediambiental. De tot plegat n'he sortit configurat com activista neosegarreta, ruralista, estepari i aixafaterrossos. Durant uns anyets, maldant per transformar causes perdudes en causes pendents i sense saber gaire com, vaig anar a petar en un escó del Congrés dels Diputats. Afortunadament, malgré tout, la Deesa Democràcia en va fer un viatge d'anada i tornada, amb trasllats pagats i estada curta. A dia d'avui, cronifico patologies horacianes i assilvestrades, incontinència verbal, atacs d’hiperactivitat patològica i brots d'indignació furibunda. Fins a nou avís, encara toco vores i maldo per gestionar amb sostenibilitat i fluïdesa energies en constant, i científica, transformació. L’anhelada aurea mediocritas és a tocar.
Segueix-me :

Altres entrades del autor