LA MOTIVACIÓ:

Imagineu-vos amb una maleta de cuir de trenta quilos a la mà dreta i un infant de dos anys, abraçant amb les cames la vostra cintura, i amb els ulls mig endormiscats tancant-se sobre la vostra esquena. Imagineu-vos ascendint el tram més empinat d’un corriol pirinenc sobre la neu mig fosa, mig glaçadora, que amara les vostres sabates de pell, perquè no en teniu unes altres, perquè és desembre del 1936 i encara no s’ha inventat el calçat de muntanya actual, perquè res més importa més enllà de fugir. Imagineu-vos un estómac on la gana i la por flirtegen sense treva, burxant cada nervi, ballant la dansa dels perduts. Imagineu-vos deixar-ho tot enrere, la casa, la família, els racons sabuts de memòria. Imagineu plors, sospirs que perden l’aire de tota una vida, mirades perdudes que no es volen trobar, cors esquinçats, esperits buits caminant en fila i en silenci atès que les paraules d’ànim ja es van perdre quilòmetres enllà. I, tot això, ascendint un port de muntanya infinit enmig d’una tartera malcarada. 

Tanmateix, més enllà del port, s’ensuma el flaire inconfusible a llibertat. Imagineu-vos les llàgrimes salades, que es glacen a les vostres galtes, deixant-se sorprendre per un tímid bri d’alegria en veure per fi la vessant francesa. Davant vostre, el futur. Darrera, la vida que ja no tornarà. 

Estem al port de Tavascan durant la Guerra Civil espanyola, i la nostra no és pas una història plaent. 

LA HISTÒRIA:

La ruta que avui us proposo no és dolça ni amorosa; tampoc és divertida ni especialment còmoda, però sí és emotiva, i molt. Es tracta del Camí dels estanys de l’exili, la via que, irremeiablement, us farà rememorar els passos dels milers de republicans que van fugir durant la Guerra Civil espanyola tot i creuant la frontera pel Port de Tavascan, que a França s’anomena Port de Marterat i forma part del Parc Naturel Régional des Pyrénées Ariégeoises. Aquest pas natural transfronterer de ramats i persones entre les Valls de Cardós, al Pallars Sobirà, i la Vall d’Ustou, a l’Ariège francès, va adquirir un nou sentit amb l’inici del conflicte bèl·lic l’any 1936. En un primer moment, va ser emprat per capellans i persones manifestament conservadores; un temps més tard i més avançada la guerra, serien milers de republicans que ja es veien vençuts els qui el creuarien. Per desgràcia, tots la coneixem bé, aquesta part del relat. Per més desgràcia, aquests dies les notícies ens retornen imatges que demostren que la història es repeteix, com en un bucle malèfic, i que els humans mai aprendrem.

Però no us penseu que això és tot i que ens aturarem amb els republicans que fan fugir a França. Tant de bo. Pocs anys després, la mateixa ruta va ser la que van creuar, en sentit contrari, els jueus de diferents nacionalitats que fugien d’una mort quasi segura amb el nazisme i, més en general, tots aquells que defugien la guerra i la persecució. De fet, es calcula que entre 60.000 i 80.000 persones van creuar els Pirineus per diferents punts durant la Segona Guerra Mundial; d’aquestes, aproximadament unes 20.000 eren jueves, i entre 4.000 i 6.000 van fugir creuant el Pirineu lleidatà. Moltes d’elles havien aconseguit arribar a aquest punt després d’evadir-se del Centre d’internament per a jueus detinguts d’Aulus-les-Bains, que en teoria era una residència però que a la pràctica estava fortament vigilat i de residència tenia ben poc.

Molts d’aquests fugitius, després d’eludir controls, fer front a la meteorologia adversa i creuar les muntanyes per un pas quasi impossible a més de 2.000 metres, van arribar a Tavascan i, tot seguit, com era quasi inevitable, van anar a parar a la caserna de la Guàrdia Civil. Des d’allí van ser duts a la presó de Sort, que està a poc més de mitja hora. A partir d’aquest moment, la història fa tombarelles amb els destins aliens tot i repartint-los una sort dispar: així, alguns van ser deportats directament pel règim de Franco, col·laboracionista amb els nazis, i abandonats a la seva sort enmig d’una França ocupada; altres van anar a parar al Centre d’internament del règim franquista a Miranda de Ebro o a altres centres de confinament o camps de concentració, com ara la presó del Seminari Vell de Lleida o la de Saragossa.

A banda d’aquests, també van creuar la frontera, principalment durant els primers anys de la Segon Guerra Mundial, militars desmobilitzats de diferents països (polonesos, belgues, francesos...) decidits a unir-se a l’exèrcit aliat, o bé francesos que es volien allistar a les tropes de la França Lliure que els generals Charles de Gaulle i Giraud van organitzar al Nord d’Àfrica. De la mateixa manera, a partir de l’any 1943, nombrosos francesos van creuar la frontera per a defugir el Service de Travail Obligatoire (que va suposar, durant l’ocupació, el trasllat de milers d’obrers francesos de diferents sectors a Alemanya a fi d’ajudar-los a intentar guanyar la guerra). Però també van creuar pels ports pirinencs aviadors abatuts de l’exèrcit aliat que volien retornar al Regne Unit per a tornar al combat, polítics de països ocupats (Polonia, Holanda, Bèlgica) que pretenien establir un govern a l’exili també des del Regne Unit i, fins i tot, algun que altre duaner nazi que, en veure la fi de la guerra i ensumar ja la caiguda del nazisme, aspirava a obtenir la protecció del règim de Franco.

LA RUTA:

El Camí dels estanys de l'exili discorre dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu; per accedir-hi, un cop deixem la carretera C-13 que du a Llavorsí, agafarem el desviament cap a la L-504 que du a Tavascan i, passada aquesta localitat, just abans de la piscifactoria, girarem a l’esquerra en direcció a les Bordes de Graus i Quanca. Tot seguit, haurem d’agafar una pista no asfaltada de quatre quilòmetres i mig que neix prop de Quanca (a l’esquerra deixarem la carretera que du a les pistes d’esquí de Tavascan) i que ens durà fins a l’aparcament de la Font de la Costa. Si teniu un 4x4 o un vehicle alt no tindreu cap problema; si no és així (com és el meu cas), podeu deixar el cotxe al començament de la pista, tot i que haureu de caminar bastant més.

És a l’aparcament de la Font de la Costa on comença la nostra ruta a peu. El trajecte sencer fins arribar a la frontera francesa (és a dir, dalt del port de Tavascan) i tornada és de quasi cinc hores, però tot dependrà del ritme que porteu i els cops que us atureu a fer-vos selfies per a l’Instagram, fet totalment inevitable donada la bellesa de l’indret, us ho ben asseguro. 

El primer punt d’interès que trobareu és l’Estany Xic i, a la seva vora, l’Estany del Port. Els estanys estan a menys de dos quilòmetres de l’aparcament i arribar-hi és una caminada apta per a tothom. L’indret val la pena per sí mateix; de fet, si no us ve de gust o no podeu caminar massa, pujar i limitar-vos a fer un tomb als estanys també és una opció espectacular per a passar un dia especial. 

A partir d’aquest punt, deixats els estanys enrere, la ruta comença a enfilar-se força i es posa interessant (i exigent físicament). A aquesta alçada no trobarem ja arbres, però sí matolls, grans roques, una tartera i, sobretot, unes vistes espectaculars, alhora que, durant tota l’estona, podrem entreveure ja el port que dona pas al país veí. Un cop dalt del port, a uns considerables 2.220 metres d’alçada, podrem veure, al mateix temps, les dues vessants, la catalana i la francesa (la foto que il·lustra aquest post és d’aquest punt).

Aquesta ruta no és circular i, per tant, un cop acabada, hem de tornar a baixar pel mateix lloc fins a l’aparcament; si un animeu a baixar per la vessant francesa, aniríeu a parar al poble de Bidous, a l’Ariège.

LES DADES:

Distància aparcament de la Font de la Costa – Port de Tavascan: 5,65 km (anada i tornada)

Cota Font de la Costa: 1.809 m

Altitud màxima que assolirem (Port de Tavascan): 2.220 m

Desnivell positiu: 411 m

Dificultat tècnica: moderada

Durada total de la ruta: aproximadament 2h 45 minuts + temps de les parades