Fa un temps vaig llegir que la paraula més dita al món era “no”. La segona, “coca-cola”. No em va sobtar gaire, tant l’adverbi de negació com el nom de la beguda es pronuncien igual, o de manera similar, en moltes llengües. Segur que existeixen rànkings de paraules “dites” en cada llengua. Sabeu quina és la més dita en català? Jo no, però aquest matí pensava que podria ser-ne “corre”. D’entrada, perquè no acostumem a dir-la tota sola, sinó en binomi: “corre, corre”. Us sona, oi?

Anant més enllà, quantes vegades ens trobem en la situació que ens fa dir-la? Repetir-la? Dir-la així, ben ràpid, vibrant, “corre, corre”, ho noteu, oi? «corrrrrre, corrrrrre» perfecte imperatiu il·luminant el nostre cervell, la nostra vida, la nostra existència. Els nostres matins! Afanya’t, que farem tard, afanya’t, que tancaran, afanyeu-vos, que marxaran. Que s’acabarà el món.

I jo em pregunto, cal córrer tant? Si tot allò important requereix temps! Començant per la gestació de la mateixa vida! Quant triga una planta a brotar? I a fer la flor?  Quant ens porta aprendre a parlar, caminar, conèixer algú, tocar un instrument, llegir un llibre, entendre’l? Traduir-lo! Estimar algú? Curar-nos d’una malaltia? Superar una pèrdua?

L’altre dia, pensava en aquestes coses mentre prenia un cafè. M’havia descuidat el mòbil, ai las, i no vaig tenir més remei que guaitar el meu voltant, perquè tampoc tenien premsa a la cafeteria. Fora al carrer, una dona agenollada mirava alguna cosa a la vorera. Devia haver trobat alguna cosa de valor. Tot d’una es va aixecar amb les mans buides. Parava l’orella, com si volgués sentir alguna cosa. Caminava a poc a poc, semblava un fantasma. Vaig parpellejar vàries vegades per confirmar que no estava tenint una al·lucinació. La vaig seguir una estona fins que va desaparèixer del meu camp visual. Vaig pagar i vaig atansar-m’hi, però només vaig veure unes herbetes que brotaven de l’asfalt. Vaig guaitar amunt de l’arbre però no vaig sentir res més que el refilar d’uns ocells. Quan creia discernir possibles diferents espècies, una dona em va empènyer. Ni es va disculpar, la pobra, tirava d’un nen i li deia corre, corre, nen, corre. El nen ploriquejava perquè havia vist no sé què al terra i no podia aturar-se. Amb l’espentejada, vaig aixafar aquell brot verd que trencava el quitrà i una espècie de nàusea em va envair de cop. Sort del mòbil que va sonar impetuós i irreverent, no me l’havia deixat, només era a la butxaca equivocada. Vaig mirar l’hora i vaig arrencar a córrer perquè feia tard.