Carta a Calixte 001 “La pau de la solitud és falsa"

Carta a Calixte 001 “La pau de la solitud és falsa"

dissabte 05 de març 2016 - 17:30

SI DESEAS LEERLO EN CASTELLANO, CLICA AQUÍ

 

Aimat Calixte:

“La pau de la solitud és falsa. Com l’amor i la llibertat, la pau s’aconsegueix i se sent en la interacció amb tot i tots.”

Sinto petit    17/07/2014

Fa  ja molt temps que em balles pel cap. He trobat a faltar aquelles converses que jo en deia  “CONVERSES ENTRE JO I JO”. Em donaven molta vida, em feien pensar i raonar sense prejudicis ni perjudicis.

He viscut tantes coses, en aquests anys, que no puc resumir-ho en una carta. Tampoc et vull escriure una enciclopèdia de la meua vida, no crec que tu la llegissis ni que jo tingués temps per a acabar-la.

Fa trenta-quatre anys, quan vivia a Barcelona, estava immers en un estat un xic angoixant, música, política, excursions... Quasi dos anys des de la trencada de la convivència amb Montse, finals dels estudis en la Universitat Cibernètica de Barcelona, tancament de l’empresa on treballava, col·laborant en cursets de creixement personal i en la consulta de Psicologia. Moltes vivències i experiències extraordinàries... però, amb la mancança de reciprocitat d’uns sentiments sincers, no mercantilistes.

1982, gener, decideixo traslladar-me al poble, Juncosa, a la casa on vaig nàixer. La meua intenció era la de fer una mena de metamorfosis durant uns quinze dies. El resultat va ser el d’encaminar la meua vida cap a una nova convivència, una manera diferent de fer les coses, però sempre des de les bases personals de sempre. El 12 de febrer del mateix any, Daría entra en la meua vida. Inici de trenta-dos anys d’engany, sóc així de ruc.

Doncs, passats aquests trenta-quatre anys, crec que requereixo d’una altra metamorfosis, o alguna cosa similar. No em cal marxar a cap lloc per a estar sol, ja visc sol, bé, acompanyat amb la meua més fidel companya, la solitud. I, havent posat fil a l’agulla, en venen al record algunes d’aquelles dissertacions entre JO i JO, com per exemple aquella en la que raonàvem entre, què és el cos?, què és la ment?, el cos i la ment són la mateixa cosa? no hi pot haver ment sense cos, ni cos sense ment, ens dèiem. Clar que, decidit que cos i ment no són dos coses diferents sinó una sola, em preguntava, qui es JO? sí, perquè quan dic “jo li ordeno a la meua ment que faci...” aquest jo, està dins o fora del conglomerat cos-ment?: Em venia al cap allò de les trilogies, tal com deia Lao Tse “del Tao neix l'U; de l'Un neix el Dos; del Dos neix el Tres; del Tres neixen els deu mil éssers” Doncs,  de l’univers neix la ment, de la ment neix el cos i aquest “JO” deu ser el tres i d’ell neixen totes les varietats de la meua essència.
No, no estic en una fase metafísica, no, però ho he recordat i, seguidament, al pensar amb allò que dic en el punt anterior, “totes les varietats de la meua essència”, m’ha fet reflexionar sobre que els éssers humans ens hem acostumat a viure convençuts de què hi ha moltes versions de quasi tot. Diuen que tenim tantes filosofies com persones vivim en aquest món. Que hi ha moltes veritats, moltes realitats, molts tipus de solitud, diferents tipus d’amor i maneres d’aimar, etc. I no contents amb això, hi afegim que tot té els seus nivells, o sigui, que uns aimen més que uns altres o que aimem més o menys segons els moments, que a vegades estem més sols que en altres moments, que a vegades diem més la veritat que en altres ocasions, etc.

Crec que no hi ha diferents versions ni diferents nivells, sinó que cadascú de naltres fem anar diferents maneres d'avaluar el què sentim i el que apreciem segons l’estat anímic del moment. Només hi ha una versió i un sols nivell. Per exemple, o s’aima o no s’aima, a partir del moment en què creiem que no sentim aquell amor que sentíem, cap a qui sigui, i ja comencem a posar-hi condicions, o pegues, deixa de ser amor per a ser una altra cosa. Hi ha el color blanc i el color negre, si s’enfosqueix un xic el color blanc, ja no és blanc, comença el camí cap al negre, passa a ser un gris, des de l'anomenat gris 01 fins al que li correspongui a l’anterior al negre. A l’invers passa el mateix, del negre al blanc. Tampoc hi ha més blanc ni més negre. Quan s’arriba al blanc o al negre, allí queda la cosa. En el cas que s’anés més enllà del que ara anomenem blanc o negre, se'ls hi hauria d'adjudicar un nom nou..
En aquests moments, estic immers en la solitud. He pogut experimentar que sento la mateixa solitud, vingui d'on vingui, però el resultat de l'anàlisi que he fet, i depenent des d'on la sento, la meua resposta varia.

La solitud, des de la ignorància dels altres cap a mi, i des del moment en què Daría es va apartar de la nostra convivència, em produeix pena pels qui m'ignoren a causa d'aquest motiu. M'han jutjat i han emès cap a mi, un veredicte condemnatori. Han aplicat la condemna amb l'ajuda d'una sola versió, i no és la meua.
La solitud, des de la malaltia que sofreixo, em produeix dolor al pensar que hi haurà molta gent al món als qui se'ls ha oblidat, a partir del moment en què la seua malaltia, podria ser una càrrega pels qui ens volen oblidar, pels qui ens ignoren a causa de la malaltia. No els servim per a res, no els interessa perdre el temps amb naltres. Res podrien obtenir de benefici i molt a perdre tindrien si ens dediquessin uns minuts, encara que només fos per a què no ens sentíssim sols.

Però no vull cansar-te amb més exemples, que els tinc per exposar-los, segurament en una altra carta t'amplio aquest tema, o no, Saps molt bé que sóc una mica penell, bé, una mica no, ho sóc i punt, no?

També saps que no m’agrada acomiadar-me, ja que, després de morts estem en contacte, encara que només sigui des del pensament. És per això que poso aquest relat curt que vaig presentar a TuitRelatoHN2014, per a què me’l comentis, si tu vols, clar està:

“Em vaig construint dia a dia. En cada instant sóc diferent de l'anterior. No intentis canviar-me, arribaràs tard. #TuitRelatoHN2014 Sinto petit 10/04/2014, matí”

Una dolça abraçada.

Sinto petit 05/03/2015
 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lojepic_1952
Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :