Carta a Calixte, 002. "A quasi tothom ens passa"

Carta a Calixte, 002. "A quasi tothom ens passa"

dimecres 22 de juny 2016 - 20:30

PARA LEERLO EN CASTELLANO

“La vida és la vida, ni bonica ni lletja, ni llarga ni curta, ni bona ni dolenta. Naixem, entrem en la vida i des d’aquell moment, ens compliquem o no l’existència. Ens creiem o no feliços. Ens conservem lliures o ens esclavitzem. Ens animem a AIMAR o a odiar. Desenvolupem la intel·ligència o la deixem adormida. Competim o compartim…

La vida, només és l’espai a on naltres fem i desfem la nostra existència.

Per què ho compliquem tot?”

Sinto petit, 23/09/2015, tarda

Quasi a tothom ens passa. Anem sumant anys i hem viscut escollint una quantitat, força important, de camins en aquesta vida. Camins plens de pedres en les quals ensopegàrem, en totes, una vegada i una altra, sense deixar-nos ni una, i a cada ensopegada vàrem aprendre, aprenem, ens vàrem enfortir i ens enfortim sense cap dubta.

Però ens arriba el moment en què, tot seguint sent fidels als nostres principis, hem de deixar la nostra feblesa i prendre decisions que, en un principi i, a causa de la nostra comoditat i covardia, ens costarà molt d’acceptar-les. Ens faran mal.

No hem de viure en el passat ni del passat. No. Però l’hem de posar damunt la taula per a observar-lo imparcialment, estudiar-lo fredament, ja que és l’única manera de què siguem capaços de poder reconèixer els errors que hem comès durant els anys de la nostra vida. És la manera d’aprendre d’ells i procurar no tornar a cometre’ls.

N’hi ha que diu que és l’hora de buidar la nostra motxilla, de deixar al carrer a les persones que ens fan més mal que bé, que a partir d’aquest moment, ens sentirem alleugerats de dolor i penes, que el somriure tornarà als nostres llavis. Potser sí, però em costa saber qui em fa mal i qui no, ja que el que en teoria em fa mal, del mal que em fa, aprenc i no poc. Per tant, alhora, em fa mal i bé.

Sí, ho he de fer, ho he fet, ho estic fent. Ja he començat a buidar la motxilla, però no deixant a la cuneta a la gent que en fa més mal que bé. No, sinó a qui en volia fer, o em feia mal de manera conscient en el seu moment. A qui ho fa de manera, diguem que involuntària, pensant que em fa bé. Sí, els he començat a deixar fora, però al meu costat, tot vigilant-los, per si…, però no a la cuneta, sí, caminat al meu costat. No deixen de ser éssers humans amb les seues debilitats, amb les seues necessitats, éssers humans als quals aimar, ajudar i mai compadir. Qui sap si en qualsevol moment cauen i els puc ajudar a aixecar-se.

I sí, aimat Calixte, em costa, em fa mal, però a la vegada em sento un xic alleugerat i em ve a la memòria aquella dita tan coneguda: “val més sol que mal acompanyat”. Sí, em fa mal i em costa, perquè veig a la solitud al fons de tot. L’alleugeriment és frenat pel dubte de si faré una tria prou encertada i prou coherent o, al contrari, em deixaré envoltar pels voltors de sempre i algun de nou.

Són molts anys estant convençut de què, quan arribés aquest moment, res em faria mal, per què, al cap i a la fi, és una gran minoria la que creu i practica aquella altra dita de “fes el bé i no miris a qui” o l’altra la qual diu “aima als altres com a tu mateix”. Clar que, aquelles persones que volen la meua destrucció, poc o gens s’aimen a elles mateixes.

Saps, aimat Calixte, he fet una mirada al camí que encara em queda per caminar i he vist que hi trobaré moltes més pedres, en les que ensopegaré una vegada i una altra. Se’m presenta un dubte, com sempre, “és la mort l’última pedra?” a les hores, de poc em serviran les ensenyances apreses en les ensopegades, doncs, al morir, res me’n duc a enlloc, tot queda aquí.

Veus!!!, en un moment o altre, sempre acabem parlant de la mort. Sí, aquella dama amb daga que sempre està esperant, altiva, sense cap neguit, amb un somriure nefast, sense cap presa ni dubte. Sap que no se li escaparà ningú. A una hora o altra, tothom, tots els éssers vius, animals o vegetals, passarem pel tall de la seua daga.

Avui, 06/06/2016, fa trenta anys que va entrar en la meua motxilla de persones, una a la que ara em costa molt i em fa molt mal deixar fora, però m’està trencant per dins i per fora, Sí, fa trenta anys que només treure el cap en aquest món. i quasi sense jo voler-ho, es va fer l’ama del mi. Passats aquests anys, segueix sent molt important per a mi, potser massa, però he de decidir si deixo que es mantingui dins meu i continuí trencant-me, o, amb tot el dolor que pugui aguantar, agafar-la, treure-la de la motxilla i caminar al seu costat, sempre a l’aguait, que no li facin mal, perquè, aimar-la, l’aimo i l’aimaré, em faci el que em faci.

Bé, com a comiat, dir-te que hi ha lliçons que costen poc d’aprendre i molt d’acceptar-les. Lliçons que, amb un no res, et fan adonar d’on has errat i quin és el preu que té aquest error, i que l’has de pagar, dia a dia, durant la resta de la teua vida. No t’ho desitjo pas, fa molt mal.

Una abraçada.

Sinto petit, 06/06/2016

 

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lojepic_1952
Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :