M’atanso a la sala recordant l’excel·lent pòsit que em va deixar «The guilty» (2018), i comprovo que el director suec Gustav Möller manté una extraordinària perícia narrativa. O sigui, no ha perdut la mà: segueix sabent com tensar-te els nervis amb una subtilesa que fa enveja.
Eva és una funcionària de presons atrapada en una rutina laboral que amaga alguna pertorbació interior que desconeixem. Un dia qualsevol veu com arriben els nous presoners i comprova, mentre s’estremeix, com entra un condemnat al qual reconeix. Mikkel és un pres que va al mòdul d’alta seguretat, on l’Eva demana el trasllat de forma insólita: ningú no vol anar al mòdul més perillós. Una inicial cerca de confrontació per part de l’Eva s’acaba convertint en un viatge convuls i emocional de dues persones trencades, vulnerables i imperfectes.
«Condenados» et neguiteja de bon principi amb la presentació del personatge de l’Eva, manté una tensió narrativa sense descans, impacta amb uns quants girs de guió molt ben trobats i, culmina amb aquella sensació gens tranquil·litzadora que ve a dir que tots els humans som susceptibles d’una imperfecció temible, alhora que també podem mostrar un costat més amable.
L’ambientació claustrofòbica, l’estètica volgudament enfosquida i els perfils dels personatges —tots ells ben interpretats— creen una atmosfera angoixant molt ben complementada per un guió ajustadíssim, que va furgant en una sèrie de poderosos dilemes ètics: la inclement necessitat de venjança versus una justícia reparadora, la possibilitat de redempció, o la bondat esperançadora enmig de la brutalitat. Poca broma.
La pel·lícula va molt més enllà d’una trama carcerària convencional. És un drama molt ben trenat, d’una cruesa despullada i sense ornaments. Acaba configurant un retrat descarnat i rellevant de personatges marcats per ferides del passat, que lliuren un combat aferrissat entre la seva impulsivitat i la seva humanitat més assenyada, entre la perdició i el perdó. (8)
