«Dona veste’n a la cuina», aquesta és la frase més desafortunada que aquesta jornada he sentit a l’Onze de Setembre durant el partit de la Divisió d’Honor Plata Femenina d’Handbol entre l’Associació Lleidatana i el Balonmano La Roca. La més desafortunada però no l’única. Feia més de dos mesos que no escrivia al blog però m’he posat tant nerviosa, i no només pel partit que s’ha decidit en l’últim minut, que no me’n puc estar.
Dos equips que es coneixen molt bé i que a la pista ho han donat tot, fins i tot, a vegades, al límit. A la grada, però, la història ha estat una altra. El crit de «ves a la cuina» l’ha fet un aficionat visitant d’un sector que s’ha passat el partit cridant, i no només per animar a les jugadores. També s’ha faltat el respecte als àrbitres, discutint una a una totes les decisions i no sempre de forma adequada.
Però és que part de l’afició lleidatana tampoc no se n’ha pogut estar. Al principi no, però veient la insistència dels visitants, una part ha començat a burlar-se’n imitant l’accent barceloní en els seus crits. Tot plegat un xou que ens hauríem d’haver estalviat. I el més trist de tot és que, en un moment determinat, l’afició del La Roca ha considerat que un crit de l’afició lleidatana els hi havia faltat el respecte i quan han demanat explicacions la seva justificació ha estat: «nosaltres a vosaltres no us hem faltat el respecte només als àrbitres»… Aquesta ha estat l’última de les baralles i aquí ja, els que tenen més seny han demanat calma amb més insistència.
Esperpèntic tot plegat. I un mal exemple tant per les jugadores del primer equip, ja dones i algunes d’elles mares, com per a tota la base que és fidel seguidora de les més grans. Pares, mares, padrines, tiets i tietes haurien de ser un exemple de comportament. Aquestes situacions no s’haurien de donar en cap pista ni en cap camp.
