Tothom viu amb una certa dosi d’autoengany. Qui no ho faci que aixequi la mà. La família Puccio n’acumulava tones en una època de transició cap a la democràcia d’Alfonsín a la República Argentina dels anys 80. El «negoci» familiar es basava en el segrest, els seus rescats i assassinats com a danys col·laterals. Els contactes i la protecció d’alts càrrecs de la dictadura garantien el «pròsper» negoci. El canvis en l’equilibri de poder provoquen que el paraigua faci aigües per tot arreu.
Tota la trama està filmada de forma ben ortodoxa i amb pretensions comercials a l’hora que aconsegueix una profunditat i un realisme notables. Amb una producció generosa, una parella de protagonistes que freguen l’excel·lència i un ritme mantingut i sense punxar en cap moment s’aconsegueix fer-nos partícips d’uns fets verídics i coneguts que corrien el perill de resultar insulsos. La fascinació de l’espectacle es troba en la forma que se’ns explica tot plegat, amb una tensió centrada molt més en l’atmosfera que impregna el clan que en el moment i el com s’acaba descobrint el pastís.
Se la pot criticar per la manca de voluntat per destapar i denunciar totes les relacions de poder i corrupteles d’un règim que vivia en la hipocresia de la vida virtuosa mentre els cucs se’l menjaven per dins. Entec que el director Pablo Trapero ha volgut fer un clar paral·lelisme entre els Puccio i tot un règim podrit fins el més profund de l’ànima. Una analogia plena de significat quan se centra en una família ben considerada de la qual es va defensar la seva innocència molt més enllà de la seva condemna Sí, sí, a tots ens sona allò de «era un veí educat i respectuós…».
Podreu gaudir d’una projecció on una tètrica doble moral s’enganxa en el més profund d’una família mentre es manté una virtuosa conducta al costat i en connivència amb els poderosos. Un relat que ens deixa sense aire mentre t’envaeix una pertorbació cutània únicament alleugerida per una música que compensa el neguit. (7,5/10)
