Perdoneu pel títol, és la sensació que vaig notar tot just acabar la projecció. Cal un bon avís d’entrada: «el club» és desagradable, pertorbadora i intensa alhora. Una gran pel·lícula que es mereix el qualificatiu d’imprescindible. Anem a pams.
En una bucòlica casa groga en un lloc remot de la costa Xilena viuen un grup de capellans apartats de l’ofici, fent penitència pels seus pecats i vigilats per una sinistra cuidadora. L’arribada d’un nou hoste iniciarà una cadena d’esdeveniments que afloraran les pudents clavegueres del passat de cadascú.
La cinta es fonamenta en unes interpretacions destacadíssimes de tot el grup, amb una expressivitat intensa i colpidora, complementades de forma brillant amb una atmosfera espesa i una fotografia profunda i ajustada al mil·límetre. Amb un to agressiu i que transmet fins i tot rebuig es va construint un relat que sembla banal en un principi i que es va accelerant fins arribar a un desenllaç apoteòsic, rebuscat i ple d’una intensa malícia. Els episodis d’humor negre són tan foscos que no et permeten un somriure ni per equivocació.Vaig ser incapaç de fer-ho davant la duresa de tot allò que se’m tirava a sobre sense contemplacions. De vegades tens la sensació que tot plegat emana un odi visceral sense cap fre cap a tot allò que és i representa l’església catòlica. A pesar de tot aquesta manca de contenció, que es podria qualificar de retrat esperpèntic, acaba sent una virtut. El director s’atansa a un perillosíssim abisme i es capaç de mantenir la respiració i l’equilibri.
Amb l’acompanyament d’una música glacial i incòmoda s’acaba perfilant una quadre proper a una abstracció estranya i atractiva, angoixant i colpidora; una genialitat que s’atreveix amb un dels tabús que arrossega i arrossegarà per molt anys l’institució eclesiàstica. (8,5/10)
