Si t’he de ser sincer, tinc la sensació que ningú s’ha preocupat per tu durant aquest temps. Bé, els teus m’imagino que sí. Però aquests -per sort o per desgràcia- no surten als mitjans. Així que no tenen veu. Ni vot. Cosa que tampoc és d’estranyar en els temps que corren. Per sort, encara han deixat sortir el teu marit per ser l’altaveu de la teva ràbia. I a alguns companys, que han defensat la teva bona feina des del primer moment.
Dels que sí tenen veu, et faig saber que des del 6 d’octubre, la majoria només s’han preocupat perquè el virus no els apartés de la poltrona. S’han quedat descansats amb algunes declaracions impròpies de persones amb certes responsabilitats. T’han dit mentidera i poc professional. Per moments, va donar la impressió que si algun dia sorties de l’hospital, seria per ingressar a la presó. I aquests continuen manant. Amb l’esquena ben ampla i el cul ben aclofat. Estaria bé que no ho oblidéssim. Ni tu… ni ningú.
I t’informo que ara sabem més coses de la teva vida. Entre d’altres, que teníeu un gos a casa que ja no hi serà quan et donin l’alta. L’Excalibur. Descansi en pau. A alguns –millor dit, a molts!- va semblar que se’ls hi anés part de la seva vida amb el sacrifici. Suposo que n’estaràs orgullosa. Jo, sincerament, no ho acabo d’entendre. En aquells moments, la teva lluita per (sobre)viure penso que estava molt per damunt del fatal desenllaç que li esperava a l’animal.
Tanmateix, no tot és negatiu. També hem aprés moltes coses en aquest període. Hem sabut que els protocols estan perfectament definits per aquestes malalties. Que es fan les formacions adequades als professionals per tractar casos d’aquest tipus. Que el risc de contagi del virus és pràcticament nul i que no fa falta tenir un màster per a ficar-se una vestimenta astronàutica. Un traje que et pot anar curt de mànigues si mesures més d’un metre i noranta centímetres d’alçada. Un detall totalment insignificant.
Estaràs d’acord amb mi que, certament, és un episodi digne de ser investigat. No obstant, sembla que acabarà sent una història de la que només n’haurem conegut la protagonista i alguns personatges secundaris. Potser no interessa saber-ne els detalls de la trama. O millor dit, estic segur que no interessa (gens) que surti el guió dels errors que s’han comés. Sobretot, a aquells que mai s’han preocupat per tu.
I a partir d’ara, el teu nom deixarà d’obrir els telenotícies i abandonarà les primeres pàgines de la premsa escrita. Els dies que has passat aïllada de la resta del món -mentre tothom s’atrevia a parlar en nom teu- començaran a quedar-se en l’oblit. Igual que molta gent deixarà de recordar-se, d’aquí no gaire, que a l’Àfrica occidental han mort centenars de persones durant aquestes tres setmanes. I en seguiran morint en les properes. A causa del mateix virus. Això tampoc no deu interessar.
