La pel·lícula comença explicant la primera part d’un conte sobre una tribu de vikings utilitzant la tècnica de l’animació. El director Anders Thomas Jensen sembla dir-nos, amb aquest inici, que destapem la part més infantil —és a dir, la part més lúdica i curiosa— del nostre cervell i deixem la part més racional i esquerpa fora de la sala, perquè tot el que veurem a continuació serà decididament esbojarrat.

Anker i Manfred són dos germans adults molt units, però també molt diferents. L’Anker surt de la presó després de quinze anys i confia que en Manfred el portarà ràpidament al lloc on va enterrar una bona bossa de diners, un lloc que només coneix ell mateix. El petit problema és que, durant tots aquests anys, en Manfred ha desenvolupat un trastorn mental que altera completament qualsevol pla mínimament racional.

A partir d’aquí comença una odissea extravagant i absurda que pren la forma d’una comèdia negra. El film construeix una barreja tan estranya com divertidíssima en què hi caben la tendresa, la tristesa, la violència desproporcionada i una ironia profundament nòrdica. El resultat és una narració imprevisible, capaç de passar del desconcert al riure amb una naturalitat sorprenent.

Cal destacar, també, el treball de Mads Mikkelsen, que torna a demostrar una professionalitat excelsa amb un perfil interpretatiu molt singular. L’actor destapa les essències mentre l’acompanya un sòlid repartiment que està plenament a l’alçada del protagonista. 

No espereu ni un segon l'èpica solemne La tierra prometida  (2022). Aquí Jensen es decanta molt més pel to explosiu i irreverent de Jinetes de la justicia (2020). Tot s’embolica de manera sobtada i aparentment absurda, però el magnífic guió —escrit pel mateix director— i l’ús d’emotives retrospectives acaben donant sentit a aquest caos narratiu fins a desembocar en un final realment enginyós, divertit i, sorprenentment, entranyable.

En definitiva, El último vikingo funciona com una mena de faula absurda plena d’excessos divertidíssims. Però, més enllà de l’humor i del caos aparent, el film construeix també un relat fraternal singular i emotiu. I és justament en aquest equilibri entre disbarat i afecte on la pel·lícula troba la seva força: al final del viatge, el somriure queda pràcticament assegurat.