"El viajante": aparences, pors i mentides

"El viajante": aparences, pors i mentides

dissabte 04 de març 2017 - 17:15
"El viajante": aparences, pors i mentides

Un incident inesperat irromp en la vida d'una parella estable i aparentment sòlida, que viu a la ciutat de Teheran i que ja està pensant en tenir descendència. També són actors amateurs que "casualment" estan representant "Muerte de un viajante" amb tot el simbolisme que aquest fet implica. A partir d'aquest moment  la seva relació es posa a prova fins al límit.
Asghar Farhadi es consolida com un mestre en la narració mil·limetrada de les relacions humanes plenes de complexitat, dubtes i excessivament dependents de les aparences. Es repeteix l'esquema de "Nader i Shimin, una separación" o "El pasado" on a partir d'una normalitat formal s'introdueix una petita sacsejada que va tensant i posant autèntics paranys a una fermesa aparent. Una qualitat afegida del director i guionista és que mai dona respostes rigoroses, tot són preguntes i situacions amb les quals et pots reconèixer en un primer moment per estar enrabiat passats uns minuts. Identificar-se amb algun personatge o assenyalar culpables és un joc perillós que se't desmunta contínuament. Protagonistes (interpretats de forma superba, per cert) plens d'imperfeccions que van afegint càrrega a la seva motxilla de mentides i autoenganys. Una motxilla que es va carregant fins un límit que ja no poden arrossegar. La dignitat "viril" ferida que es converteix en rabia i venjança, l'obligació d'aparentar davant els veïns i la societat en general per tal de seguir dins estereotips definits, la pesadesa de la careta social on ni el millor maquillatge ho pot tapar, la mentida pietosa que amaga una càrrega plena de pors necessitades d'una companyia que no connecta, la dificultat de trobar un veritable perdó o tots els petits actes que des d'allò més insignificant es converteixen en transcendents serien només alguns elements que s'aconsegueixen transmetre dins d'aquesta coctelera d'humanisme i emocions universals del cinema que ens ocupa. Un impacte que mereix la revisió atenta amb la seguretat que no decaurà.
Més de dues hores d'una narració clàssica de "presentació, nus i desenllaç" que malgrat una perillosa proximitat al teatre et deixa un pòsit contundent i ple de matisos amb el desig expectant de veure la propera peli d'aquell "director que no es va presentar als Òscar" en senyal de protesta. No ens quedem amb aquesta etiqueta, A. Farhadi és pur cinema. (8/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor