Fins fa un temps era partidari d’utilitzar la paraula normal. La feia servir (massa) sovint. Una reunió normal. Un examen normal. Una conversa normal. Fins i tot, podia definir aquella noia com a normal. Potser només perquè la normalitat –si existeix- dóna confiança, seguretat i cert estat de confort. Benestar, que s’atreveixen a dir alguns. Els dies passen i moltes vegades ens capfiquem en què siguin normals. Anem a dormir pensant que l’endemà la rutina seguirà el seu camí habitual i ens aixecarem, de nou, en un matí normal després de passar una nit...normal.

Però sempre arriba el dia en què aquesta normalitat es trenca. Ho vaig descobrir ara fa poc més d’un any. Tot semblava que havia anat normal. Ni un indici en els darrers mesos feia pensar que no havia de ser així. Tanmateix, es veu que la ciència encara no ho pot prevenir tot i algú va decidir que la teva arribada no fos normal. Ningú m’havia avisat. Per uns dies. Per massa nits. La resta del món va deixar d’importar-me i sense necessitat de decidir-ho, tu vas ser la destinatària de tota la meva energia. En aquells instants hagués donat la vida per estar preparat. Per demostrar, almenys als que tenia més a prop, la confiança en què tot aniria bé.

Mentrestant, les notícies arribaven amb comptagotes i els segons semblaven minuts. I les hores, dies. Tots esperàvem el moment de recompensar-te de tots els petons estalviats durant aquell temps. De poder-te agafar sense tapar-nos la boca. Ni les mans. De veure’t fora d’aquelles quatre parets plenes de dibuixos d’infants que, com tu, també han passat pel tràngol d’aquest lloc que només hauria d’estar reservat per a persones (molt) grans. Així, cada cop que et visitava m’adonava que els dies, allí, tenien poc de normals i, inconscientment, veia com els dies normals s’acabaven. També per a mi.

I entre tot això, molt temps per pensar. Qualsevol instant (de calma) servia per recordar-me de tu. Per formular-me mil preguntes que jo mateix m’intentava respondre. Per respondre a qüestions que ningú no sabia contestar. La incògnita del present semblava deixar pas a un futur tan incert que, de cop i volta, la normalitat havia desaparegut de la meva vida. Definitivament.

Volia saber més i va arribar el dia de saber-ho tot. Serà una nena una mica especial. Aquestes van ser les primeres paraules que vaig sentir dels teus pares recent arribats d’aquell viatge eternament llarg. Després, va venir l’extensa explicació. Un relat que ha donat lloc a una nova vida on els dies normals ja són història. Una història que, a partir d’ara, escriurem els dos junts. Dia a dia. Encara que només sigui per descriure les coses especials amb naturalitat. El repte és bonic. De sobte, ja no enyoro els dies normals.

*Article dedicat a la meva neboda Mariona, que va néixer el 23 de gener de 2014 amb la Síndrome de Prader-Willi