Els tresors de Malacara

Els tresors de Malacara

divendres 08 de juliol 2016 - 14:15
Els tresors de Malacara
fons del torrent de Malacara, al peu d'Alta-riba (la Segarra)

El patrimoni immaterial de la Segarra és molt ric en llegendes, algunes de les quals ens parlen de tresors amagats. Les rondalles de  la roca cavallera de Torà o de l’encantada de Sant Miquel de Tudela en són bonics exemples. Però la que parla de la pell de bou de Malacara és potser la més coneguda...

Corria el segle XIV quan el poble d'Estaràs passava al domini de Ponç, hereu dels Vilallonga, nissaga que ensenyoriria el lloc durant prop de quatre-cents anys. En aquell temps, els senyors comptaven amb els serveis d’un recaptador d'impostos molt malcarat i cruel, que no tenia cap mirament a enfonsar en la misèria a la gent amb tal de recaptar els impostos amb que els feudals escanyaven els seus súbdits. Aquest despietat sicari, anomenat “en Malacara”, passava vegada rere vegada per totes les llars del terme per tal de controlar els pagaments i que ningú s'escapés de pagar el fisc.

Prou que els habitants del terme es queixaven de no tenir ni per viure, però en Malacara no només no es commovia, sinó que vivia amb la sospita permanent que li eren amagades les més valuoses pertinences. Per això, un mal vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, va decidir que de matinada sortiria a regirar totes les cases a fi de cercar, trobar i plomar les últimes pertinences de la pobra gent del terme d’Estaràs.

Per fortuna, un dels presents a la reunió s’esmunyí i corregué a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Esparverats amb la notícia, els vilatans decidiren ensacar tot el que tenien de valor dins una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar. I així fou: el conscienciós registre de les cases portat a terme per l’esbirro i la seva quadrilla fou debades. Malgrat això, la sospita de l’engany va arrelar en la ment del recaptador, que va decidir passar la resta de la seva vida vigilant als homes i dones del terme per si mai queien en alguna actitud sospitosa que posés llum sobre l’existència d’allò que li amagaven.

Per aquest motiu, atemorits que en Malacara els descobrís i ho recaptés, els veïns van preferir no desenterrar mai la pell de bou. I, així, amb el pas dels anys, tots els que sabien on era el tresor es varen morir, enduent-se el secret de l’amagatall. De tal manera que, a dia d’avui, encara resta enterrada en algun lloc desconegut entre els pinyots d’alzines, roures i pins, els camps de cereal i el torrent que baixa del castell de Malacara.

Per cloure la història, seria bo de dir allò d’ “una llegenda ben bonica, de veritat gens ni mica”, però sembla que hi ha qui se l’ha cregut...

 

I és que a començaments d’any han aparegut dues empreses, Xaviker (d’Almacelles) i Mármoles y Granitos Segovia (de Puigcerdà) que han decidit remoure més de trenta hectàrees de terra a tocar del castell de Malacara, al peu del poble d’Alta-riba, a la recerca del preuat tresor.

I tan cert és que trobaran el tresor, com que no l’identificaran i el destruiran per sempre més. Perquè el veritable tresor de Malacara és el paisatge segarrenc característic, derivat del treball conjunt de la natura, que ha format plans i fondos sobre capes calcàries superficials i costes pronunciades compostes de margues, i la ma de l’home i la dona de pagès, que l’ha modelat per llaurar i sembrar cereal i fer de les pedres pans. Perquè el tresor és l’aigua del torrent i del clot, conduïda per una xarxa de drenatge i de circulació sub-superficial, amb surgències com el bassal d’Alta-riba, que nodreix el veïnat, dóna fertilitat als camps i vida a la fauna salvatge de la zona. Perquè el tresor són els ocells que nidifiquen al lloc, com les calàndries, protegides per la normativa d’aus silvestres, o la farigola, extensa timoneda classificada com a espècie vulnerable, que embelleix i perfuma els verals. Perquè el tresor són els mil·lenaris castells que enronden el lloc, com el de Mejanell, el de Malacara i el d’Alta-riba, que conjuntament amb el monestir de Sant Ramon tenen en la continuïtat del paisatge la seva identitat, origen i raó de ser i que, alhora, són impuls pel turisme de la zona, motor de les cases rurals, els establiments de restauració i d’altres serveis del territori.

Malgrat tot, a dia d’avui, uns forasters moguts per la cobdícia, amb la complicitat de l’avarícia d’uns indígenes, transporten maquinària pesada cap a la Segarra a la recerca d’un sac de monedes. I ben aviat, si ningú no ho impedeix, el tresor de Malacara es dissoldrà en un gran núvol de pols.

Tot i això, hi ha qui no es resigna i s’organitza per plantar cara i defensar que el tresor segueixi al lloc que li correspon. Res no està perdut. Molta força, salut i sort a la Plataforma en Defensa del Paisatge d’Alta-riba i la Segarra!

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumemoya
Vaig néixer barceloní, però ja ho he superat. Llicenciat en dret, amb algun postgrau, m’he guanyat la vida postulant als Jutjats i Tribunals. Però res de tot això em realitza, per la qual cosa, des que visc a Florejacs, m'he dedicat amb energia, passió, entusiasme -i poca perícia- a la dinamització cultural, social i mediambiental. De tot plegat n'he sortit configurat com activista neosegarreta, ruralista, estepari i aixafaterrossos. Durant uns anyets, maldant per transformar causes perdudes en causes pendents i sense saber gaire com, vaig anar a petar en un escó del Congrés dels Diputats. Afortunadament, malgré tout, la Deesa Democràcia en va fer un viatge d'anada i tornada, amb trasllats pagats i estada curta. A dia d'avui, cronifico patologies horacianes i assilvestrades, incontinència verbal, atacs d’hiperactivitat patològica i brots d'indignació furibunda. Fins a nou avís, encara toco vores i maldo per gestionar amb sostenibilitat i fluïdesa energies en constant, i científica, transformació. L’anhelada aurea mediocritas és a tocar.
Segueix-me :

Altres entrades del autor