Calia fer-se un harakiri tot manifestant que no hi havia estructures d’estat constituïdes per a l’endemà de la declaració unilateral d’independència?
Algú pensava que el país estava totalment programat per tirar-lo endavant pel dia després de la DUI del passat 27 d’octubre?
Algú pot ser tan ingenu de pensar que tot seria bufar i fer ampolles després de la famosa DUI d’aquell “històric” divendres 27?
No ha estat la improvisació la nota dominant del ‘procés’? Oi, que la manca d’interlocutors contraris a la negociació política provocacava la improvisació d’accions polítiques?
La veritat és que l’exconsellera Clara Ponsatí, l’expresident Artur Mas i el portaveu republicà Sergi Sabrià es podrien haver estalviat les declaracions respecte a la manca de preparació per afrontar la independència de Catalunya; unes declaracions que podrien passar factura als partits independentistes en les properes eleccions del 21-D. La nova esquerra de Els Comuns els hi ha faltat temps per esquinçar-se les vestidures en relació amb la falta de preparació una vegada el país independitzat. Els partits constitucionalistes els ha faltat temps per a dir que tot el ‘procés’ ha estat un gran engany. I no ha estat així. De cap manera. No val tot en l’era de la postveritat. Perquè el dret a decidir de baix a dalt ha existit; l’augment impressionant del independentisme en els darrers anys, també; el cansament de pertànyer a un estat espanyol amb tics autoritaristes, defensor d’un insostenible statu quo, ha estat una veritat com una casa de pagès.
El moviment independentista de base no es mereixia les inoportunes declaracions dels líders independentistes, ja que eren manifestacions que es podrien fer en un futur llunyà per omplir de contingut els llibres d’història del ‘procés’. Ara mateix els partits constitucionalistes gaudeixen d’una potent munició que fins fa quatre dies no tenien. Desgraciadament la política és de curt termini. L’excés de sinceritat sobiranista ha esdevingut una gran estafa als ciutadans d’acord amb els partits constitucionalistes i la seva maquinària mediàtica. La mentida és tan bona com la veritat. És més, la mentida és tan o més bona que els excessos de sinceritat. Sempre ha estat així en política, però en l’era de la postveritat encara més. No haurien d’haver dit en veu alta allò que pensaven a quatre dies mal comptats per a les properes plebiscitàries. Perquè resta. Per tant, la “gran mentida” pot jugar una mala passada als partits sobiranistes. La reserva mental serveix per alguna cosa, dic jo.
