Feia vint dies que tancaven les terrasses de la ciutat. Coneixent-se a base de cerveses, tabac i converses que de tímides havien passat a confidents. Estaven meravellats pel fet que, per primer cop a les seves vides, havien conegut una persona amb la qual no tenien res en comú. Res en absolut. Ell era de Metallica, ella de Beyoncé. Ella era de sortir, ell d’estar per casa tranquil. Ell era de cuinar, ella del més senzill que trobés. Ella era drames, ell de còmics. I això, lluny d’atemorir-los i fer-los recular, els llençava a voler quedar un dia rere altre, fins que la separació inicial de cortesia es va aproximar fins a fer que els seus gestos es toquessin; braços, mans i peus en contacte, i no els molestava. Aquell vintè dia va arribar el primer petó. I el segon i el tercer. Els dos, als que no els unia res, ara ho estaven per la saliva, pel moviment lent i pausat dels seus llavis, que lentament buscaven la forma de l’altre, sense que els importés l’escenari que tenien davant ni que fos un simple dimarts i que l’endemà el seu rendiment a la feina es notés lleugerament inferior.

El dia vint-i-u, l’endemà d’aquella excitant efemèride i després de la cervesa de torn de la vesprada i uns giravolts inesperats per aquells carrers foscos el centre, van acabar estirats a terra. Davant una gran portalada neogòtica, enmig de la nit i la postal romàntica inesperada, ell li acariciava una cuixa i ella mirava fixa al cel, quan li va dir que la “prestimava”.

Ho havia escoltat en una pel·lícula i li va fer gràcia, ja que en bona part representava el que sentia per aquella noia dos anys menor que ell que s’havia convertit en el seu leitmotiv diari des de feia vint-i-un dies. Conscient que qualsevol pas en fals la podria fer marxar corrents, el “prestimo” creia que seria la forma més simpàtica per dir-li.

- No t’estimo, et “prestimo”, que no és el mateix. És una cosa, diguem, prèvia, per a què no t’espantis però sàpigues que sento alguna cosa per tu. Ho noto, ho...
- Para. T'havia portat fins aquí per dir-te que no puc. Ho sento, em caus molt bé, però no sóc jo.