Gran jugada d’Artur Mas d’apartar-se de la Presidència de la Generalitat. I la CUP demostra veritable generositat, quan ningú donava un duro. El primer sorprès de tot plegat, aquest que escriu.
Ambós actors polítics incorrien en uns costos polítics particulars excessivament cars, en cas d’anar a Eleccions el proper sis de març. A més, s’estava tocant massa el botet a l’independentisme sociològic ideològicament transversal. I el «procés» es projectava cap a l’exterior de manera poc seriosa. Sortosament, tots dos actors se n’adonaren a temps i rectificaren.
La sensació és que s’ha arribat a un acord de legislatura acceptable per la majoria d’individus que s’identifiquen amb el moviment sobiranista. I s’ha agafat totalment a contrapeu tant a l’esquerra com a la dreta espanyolista que nega el caràcter plurinacional de l’estat espanyol.
No s’ha d’oblidar que tot això que anomenem «procés» va començar amb aquella solemne «trola» del President Rodríguez Zapatero, el tretze de novembre de l’any 2003, en un míting a Barcelona en favor del que seria President de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Qui no recorda el seu acudit?
Saben aquell que diu: «Apoyaré la Reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento Catalán»
El tret de sortida del «procés» sorgeix d’Espanya. I no pas de Catalunya. I a partir de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006, embolica que fa fort. En conseqüència, les conversions dels catalanistes del peix al cove cap a posicions sobiranistes -com si d’un virus es tractés- no deixaran de créixer.
Retornant al present, engega la XI legislatura. El President de la Generalitat entrant, Carles Puigdemont, amb el nou govern podran fer-ho molt bé, bé, regular, malament o molt malament. Ja es veurà. De moment, s’ha signat una treva ideològica entre els guanyadors del 27-S, que no és poc.
Ara mateix, la pressió és a casa dels hieràtics partits d’àmbit estatal.
Avui hi ha això.
I demà?
Vés a saber… No existeix.
