Pero la noche es traviesa, cuando se teje el azar

Tiro cap a la cabana. Per fi vacances. L’objectiu és desconnectar del tràfec i enllestir el projecte que tinc entre mans. Assaboreixo el silenci del trajecte en una mena de meditació que em condueix a les portes del cel.

Arribo. Des de dalt, es veu el Canigó, nevat i il·luminat per un sol generós. El cel, clar i blavenc, augura nit estelada. I així és, lluna invisible i silenci de mort o d’astronautes volant per l’espai, com en aquell conte d’en Bradbury, Calidoscopi. Llavors miro amunt i els veig. Em sembla sentir el dringar d’unes campanetes. Deuen ser les cabres del costat, penso.

I tot es fa present.

La llar de foc, a l’interior, proporciona el caliu necessari. No cal res més. El silenci és menys intens que a fora, però igual de gratificant. De tant en tant, paraules, sospirs, gemecs. Bons aliments, bona beguda, llibres, conversa planera, gestos camandulers, rellotge aturat. És una bona hora: ni has acabat, ni has començat, diu ell.  

La segona nit, a punt de final, sento una crida, no venia de fora sinó de dins i surto al balcó, ben abrigada, m’assec i veig un cel ple d’estels. Identifico algunes constel·lacions, poques. No veig les muntanyes però sé que hi són, el campanar il·luminat i quatre cases. Remor de riu. Sospiro, trec el baf, alè verbal, quant deixo anar! En soc conscient i, sense més, poso la cançó que ja sona al meu cap i que només escolto em comptades ocasions. Mentre contemplo les estrelles, la canto, sobretot aquella part, una mica amb la boca petita, pel fred, entre altres coses; em vessen llàgrimes i diviso un estel fugaç. Demano un desig, tot i que ja visc dins d’un. Miro de no ser gaire ambiciosa, no sigui que es compleixi.

I tanco els ulls, a dins també titil·la l’univers, em deixo sentir el final, amb tristor i serenitat. Se m’acut fer una ofrena a aquell àngel que, amb discreció, s’asseu a la meva falda i em xiuxiueja que després d’un final sempre hi ha un principi. I que, entre un i l’altre, s’hi estén un silenci celestial. Torno a pensar en el final del conte i entre estels i àngels, ploro i canto i no puc tenir més joia.      

Ángel que pasa, besa y te abraza, Ángel para un final.