En una conversa familiar em pregunten si he plorat durant la pel·lícula. Sense pensar-ho ni mig segon, responc que molt, tot i que després aclareixo que sense massa llàgrimes. Reconec que a mi em costa plorar i que les meves llàgrimes són més aviat de formigó. Es queden atrapades a la base l'estómac i allà acaben creant una pedra de dolor. A la pel·lícula hi ha tones de dolor causat per la pèrdua d'un fill que encara no ha superat ni la infantesa. Les dades biogràfiques ens diuen que W. Shakespeare va tenir bessonada —la Judith i en Hamnet— l'any 1585 i que el 1596 va enterrar el nen. Pocs anys després escriuria Hamlet —nom que, en aquella època, era sinònim de Hamnet.

La hipòtesi, prou plausible, del llibre homònim de l'escriptora Magie O'Farrell és que l'escriptura i estrena de l'obra teatral van servir a l'autor i a la seva pròpia parella  —l'Agnes—  com a instrument de redempció i descàrrega del dolor causat per la pèrdua desbaratadora d'un fill. La directora Chloé Zhao encerta del tot en mostrar-nos un itinerari creïble i proper d'una parella que s'enamora, s'emancipa i progressa amb esforç, acceptant la separació per tal que en William vagi a passar llargues temporades a treballar a Londres confeccionant guants de cuir per a les companyies de teatre. Acabarà fent d'actor i, finalment, escrivint les seves pròpies obres. Aquesta primera part de la pel·lícula, amb el naixement dels fills i la creació d'una llar, se'ns presenta feliç, amb una atmosfera on la parella es mostra exuberant i en plenitud amb una càmera —molt pròpia de l'estil que la directora ens va captivar a The rider (2017) i Nomadland (2020)— que és agraïda i sap mostrar amb els seus subtils moviments la vida domèstica i més íntima de dos actors superbs, que acabaran d'esclatar i mostrant tot el seu extens repertori en la segona part i final, que comença des de la mort inesperada de Hamnet.

La trama evita fer apologia del dolor; sense defugir-lo ens porta pel camí de la capacitat de l'ésser humà de plantar-li cara, reconèixer-lo i patir-lo fins a l'extenuació per tal de, finalment, buscar vies de superació com, en aquest cas, pot ser la producció artística a través de l'escriptura i recreació d'una obra de teatre. El text de Hamlet resta al servei de mostrar aquest camí, sense apel·lar a l'ampul·lositat, dins una part final memorable i que, en el meu cas, em va fer rebregar les entranyes en una barreja magnífica de llàgrimes contingudes pel que estava veient, una joia sincera per l'atractiu estètic de tot plegat i la satisfacció pel missatge humanitzador i universal que s'estava transmetent.

Abandono la sala amb la sensació d'haver passat una de les experiències cinematogràfiques de la temporada, amb la ràbia d'haver-ho fet una mica tard i amb la plenitud d'haver compartit una sincera comunió dins una obra singular i d'una emotiva i humana integritat a l'hora d'encarar la mort. (9)