Dilluns. No he tingut gaires moments de treva per seguir tot el que ha donat de sí el segon 9 de novembre més important de la història d’aquest país. Tanmateix, a aquestes hores tampoc no m’apassiona l’opció d’estar atent als informatius de TV3 –espero que em perdoni el meu Director– a veure què m’expliquen. Millor espero a demà quan el Consell d’Estat, si no està rovellat després de tant temps vivint a l’intempèrie, decideixi entrar en acció. Ara prefereixo calma. Una estona de tranquil·litat. Amb ella. El millor pla per acabar el dia.
La vida (professional) ens ha portat a tenir horaris eterns de feina. Però no ens queixem. Tenim la sort de treballar en allò que ens apassiona i potser per això cada dia ens venen tant de gust aquests moments de pausa. M’explica amb detalls i matisos qualsevol anècdota dels seus peques i a mi això em fascina, gairebé tant com la mirada d’aquella primera nit. L’escolto amb l’atenció d’aquell que (encara) descobreix coses noves en la persona amb qui està segur que vol compartir la resta de la seva vida. Ni em passa pel cap un futur sense ella. No vull ni pensar què seria de mi sense haver-la conegut.
El cansament s’apodera dels nostres rostres. El degoteig de les imatges (interessants) que ens ofereix la petita pantalla s’esvaeixen a la mateixa velocitat que avui el dia enfosqueix. És moment per a què cadascú agafi el seu llibre i de fons soni I wanna grow old with you, la nostra banda sonora particular. Sempre em diu que entrarà a l’església al pas d’aquesta cançó però avui no li queda ni forces per recordar-m’ho. M’encanta veure com els seus ulls desapareixen per donar pas a una altra nit al seu costat. I ja en van no sé quantes. I encara ens en queden no sé quantes (més).
El darrer petó del dia es fa esperar. El joc de l’amor ha decidit retardar-lo tanta estona com ens ha estat possible. Això sí, la dèria del periodista no se me’n va ni en aquests instants de tanta intimitat. Repasso Twitter abans de (re)trobar-me amb el coixí, esperant alguna novetat de darrera hora que em permeti començar a pensar en l’article d’opinió pendent per demà. Tres morts per violència de gènere en una setmana al nostre país (veí). Sí. No m’adormiré tan fàcilment com pensava.
I és que m’horroritza saber que mentre jo espero amb deliri aquest moment per abraçar-la fins que surti el sol, algú se’n van a dormir amb el temor de despertar al costat de qui més estima(va). Em venen al cap els meus padrins, separats (massa) temps per una guerra que mai hauria d’haver existit. Es van atrevir a dir-me que, en aquells moments, l’amor ho va poder tot. No sabria com contar-los que, a dia d’avui avui, hi ha persones a qui l’amor els hi ha tret… tot. Ara mateix, només em queda l’esperança que els seus peques llegeixin un dia aquest article d’opinió. I el considerin una història més. Del segle passat.
