Va girar la cantonada i va arribar a aquella portalada de rajoles modernes. Duia texans, una bossa penjada i una caçadora lleugera que li començava a pesar per aquella sobtada calor primerenca de primers de març. Quan va arribar al pis es va estirar al sofà, llençant la bossa al terra i quedant-se amb la mirada fixada al sostre.

S’hi va quedar una estona, mentre la mirada se li fonia poc a poc, perduda, per l’horitzó d’aquella paret blanca. Li agradava quedar-se badant, pensava que era, al contrari del que molta gent pensava, una bona manera d’aprofitar el temps analitzant, sense massa profunditat, pensaments interiors, idees i projectes. Però avui no badava, avui rumiava. I rumiava que si, que per fi havia conegut allò que creia que no arribaria a conèixer mai. L’amor. Per fi sabia el que era estar enamorat. Després d’intents frustrats sense gaire sort, ara pensava, estirat al sofà, que per fi ho havia conegut. “Estar enamorat!” pensava, mentre premia les mandíbules i obria els ulls, encara amb la mirada perduda.

Feia un parell de setmanes que s’estava veient amb una noia. S’havien conegut en un d’aquests xats de moda que va derivar en converses animades que van derivar en una cervesa que posteriorment va derivar en un sopar suficientment profitós per a que acabés derivant al llit d’ella. Dues setmanes d’allò de conèixer algú. I ara creia, es pensava el molt canalla, que per fi havia conegut el que era estimar una persona.

Aquelles ganes boges de veure-la, d’estimar-la, de parlar-hi per telèfon i de passejar i fer coses junts, d’odiar-la algun cop i cuidar-la cada dia. Del mirar-la de reüll quan no mira i el callar quan parla per admirar-la mentre no saps el que t’està explicant.

Però el noi, que restava immòbil al seu sofà, estava trist, ja que per fi havia conegut el que era estar enamorat, però no amb la noia del xat. Aquella pobra noia només li havia fet entendre que allò que tan anhelava ja ho havia viscut un temps enrere: L’amor. L’autèntic. Ara ho entenia tot.