El dia 8 de març unes amigues de la meva filla, van fer sorpreses la pregunta clau:

– Per què és el dia de les Dones?

Precisament, en altres preguntes de la meva filla hi ha la resposta:

– Per què no han entrevistat cap dona? – ha dit de vegades veient alguna notícia a l'informatiu.

– Per què no surt cap noia en aquesta pel·lícula?

– També hi ha noies que juguen a futbol?

Són preguntes fruit de l'observació, però també d'un sentiment d'exclusió, que no és, ni molt menys, anecdòtic. I aquesta “exclusió” que sent espontàniament una nena de 6 anys la vivim en tots els àmbits de la nostra vida. El millor exemple és el llenguatge, que ja va qüestionar fa un temps, quan no entenia que algú digués: “Va, nois, que marxem!” al referir-se a ella i al seu germà.

La moda de referir-se a un col·lectiu de persones en femení, en lloc d'utilitzar el masculí que gramaticalment acceptem com a correcte, molesta en alguns cercles, perquè el consideren això: una moda, un costum artificial, un “postureig” 15M com podria ser aplaudir movent les mans a l'estil del llenguatge de signes.

A mi m'agrada que els homes utilitzin el femení per referir-se a ells mateixos i a dones en un mateix col·lectiu de persones. Perquè el femení defineix precisament això: persones. I, sobretot, evidencia l'exclusió que al llarg de la història ens ha dedicat cruelment el llenguatge. Perquè a l'utilitzar el femení com a genèric fa sentir els homes exclosos i els demostra com ens sentim les dones. Transparents, invisibles, inexistents. I per això sento que alguna cosa canvia quan un home utilitza el femení.

Calen homes feministes. Calen homes que s'afegeixin a les dones detectant tots els aspectes de la realitat que ens aparten, que ens minimitzen, que no ens reconeixen. Perque si aquesta lluita la fem només les dones, no guanyarem. La societat la construïm entre totes. I quan dic totes, vull dir totes les persones humanes. I l'hem de construir per a que cadascun i cadascuna de nosaltres tingui el paper que lliurement triï. Sense rols preestablerts.

I és que quan semblava que aconseguíem que les nenes poguessin jugar a pilota, ens adonem que costa convèncer la família per a que regali una nina i un cotxet a un nen el dia del seu aniversari! No fos cas. I així estem. Que, malgrat sóc una persona incansablement optimista, crec que anem a pitjor. Perquè ens dediquem a criticar les cultures que imposen burques a les dones, mentre aquí som molt més subtils. Tolerem anuncis en què la dona no té més que el paper d'objecte sexual; consumim pel·lícules on els protagonistes continuen sent sempre homes; veiem normals sèries d'adolescents –que acaben veient nenes de 6 anys– en què les joves es preocupen única i exclusivament de si van mones i de si tenen nòvio; ens deixem esclavitzar per una imatge de dona impossible i antinatural... I com no, continuem assumint aquell paper de superdona exigint-nos arribar absolutament a tot. Professionals, mares, parelles, filles, compromeses, activistes, actives, creatives, amb una figura perfecta, cultes, somrients, perfectament conjuntades, educades, pràctiques, amb una casa lluent i ordenada, encantadores, alliberades, eternament joves, sanes, cuidadores, amfitriones, esportistes...

Lluitem perquè les dones (igual que els homes) no ens podem deixar esclafar per aquestes exigències. No tenim superpoders. Ni ens calen. Les dones podem ser tan meravelloses i tan mediocres com els homes. I haurem de triar què i com volem ser per no morir en l'intent d'existir. I quan entenguem això, llavors no caldrà que ho demostrem tot per aconseguir la meitat. I no ens sentirem excloses ni transparents. Simplement formarem part del conjunt de la humanitat, que unida, ha d'aconseguir ser més lliure.

I així, ni les nenes ni els nens preguntaran per què se celebra el dia de les Dones.