Hi ha pel·lícules que busquen captar l’atenció a través de grans conflictes, girs argumentals o espectacularitat formal. Los il·lusos 13+13, de Jonás Trueba, opta justament pel camí contrari. S’interessa per allò quotidià, pels petits gestos i converses que aparentment no condueixen enlloc, però que acaben revelant preguntes essencials sobre la vida, l’amistat i l’amor.
Aquesta aposta connecta amb una determinada manera d’entendre el cinema que el director continua defensant: un cinema més lliure, permeable a l’atzar, menys obsessionat amb la perfecció i més disposat a mostrar les seves pròpies costures. És una proposta que reivindica la creació com un procés viu, accessible i menys condicionat per les exigències de la indústria.
La pel·lícula adquireix una dimensió especialment suggeridora quan es planteja com una reescriptura de Los ilusos (2013). En lloc de corregir el passat, hi dialoga. Recupera les imperfeccions de l’obra original i les converteix en part del seu discurs, mentre es pregunta què queda, tretze anys després, d’aquella primera il·lusió, de la innocència i de la curiositat que van donar origen al projecte.
Aquest exercici de revisió no és nostàlgic, sinó profundament vitalista. El film evita les lliçons i prefereix formular interrogants oberts, convidant l’espectador a participar-hi. D’aquí neix la seva força: sota una aparença lleugera i desenfadada, amaga una reflexió constant sobre el pas del temps, la creació artística i el sentit de l’experiència efímera.
Finalment, cal agrair a la sala Screenbox Lleida la possibilitat no només de veure la pel·lícula, sinó també de compartir impressions amb el seu director. Una experiència que reforça la sensació que Il·lusos 13-13 no és només una obra sobre el cinema, sinó també una defensa d’una manera de viure’l: amb curiositat, actitud juganera, romanticisme i la convicció que encara és possible explorar formes narratives capaces d’anar més enllà dels models consolidats del segle XX. (8)
PD (amb un pèl d’ironia): He dubtat entre ressenyar aquesta pel·lícula o la de Spielberg. Però, amb tot el respecte pel mestre, he pensat que potser ja havíem fet prou exercicis col·lectius d’empatia amb ell. Jonás Trueba, en canvi, sense aixecar tant la veu ni assenyalar-nos el camí amb un gran cartell lluminós, aconsegueix parlar-me de moltes més coses que sento properes i vitals.
