Estem davant una pel·lícula senzilla i carregada de amabilitat, sense pretensions i que compleix perfectament la seva funció de passar una bona estona sense l’errada de alliçonar o caure en la riallada banal.
Toca els temes transcendents de la vida d’una forma superficial sense entrar massa en el terreny de la filosofia pretensiosa. Per una banda trobarem la vida concebuda d’una forma ordenada i totalment rutinària en el personatge d’Annie interpretada per una Rose Byrne solvent i seductora. Una Annie que viu en parella amb en Duncan, un erudit professor universitari amb el qual han decidit no tenir fills per dedicar-se a les seves feines, afeccions i vida social en una tranquil·la localitat del sud d’Anglaterra. A l’altre costat de la moneda la vida atzarosa, impulsiva i carregada de desordre, viscuda impulsivament i sense cap altra direcció que el desig de cada moment encarnada en el personatge de Tucker interpretat per l‘impecable Ethan Hawke (que podem recordar gratament per «Maudie, El color de la vida»).
Aquesta dicotomia essencial que es plantejarà a l‘Annie se’ns mostra en una enginyosa diversitat de diàlegs i unes situacions còmiques ben distribuïdes i proporcionades, fugint en tot moment de l’espasme o l’exageració resultona en un primer moment i buida en el segon.
De ben segur que no estem davant d’una gran comèdia, ni una gran trama romàntica tot i que sí que trobarem un humor subtil, una proximitat i una tendresa encarada des d’aquella imperfecció pròpia de qualsevol humà que experimenta la seva aventura vital des del dubte i una sapastra candidesa que l’aboca a una entranyable bogeria . Vaja, com qualsevol de nosaltres. (7/10)
