Vera Brandes era una adolescent als anys setanta, amb moltes inquietuds musicals i assídua als locals de jazz de la seva ciutat, Colònia. Aprofitant el telèfon de la consulta de dentista del seu pare, va començar a organitzar petits concerts de New Jazz. Inicialment, tot no passava de ser una mena d'excentricitat juvenil amb una doble vida d'estudiant aplicada i mànager incipient. Tot es va accelerar quan va tenir l'oportunitat que el pianista Keith Jarret toqués a l'auditori de Colònia un 24 de gener de 1974.

El lloguer de la sala i del mateix piano no era pas barat. Vera va convèncer fins i tot un pare intransigent perquè li fes un préstec a canvi de promeses de retorn a "una vida de profit i d'estudis". Quan semblava que tot anava rodat apareixeran tota una rècula d'entrebancs que calia entomar a correcuita.

La tenacitat de la Vera va permetre que es pogués fer el concert i, fins i tot, enregistrar-lo de manera que es convertís en un dels discs fonamentals i més venuts de la historia del jazz fins avui en dia. L'altra gran sort és que la Vera es converteixi en un productora fructífera i d'èxit. La llàstima és que a la pel·lícula i per motius de drets d'autor no pot sonar ni una nota d'aquest meravellós disc (The Köln concert).

La cinta està narrada en primera persona, amb una estètica dels setanta molt ben aconseguida i amb una atmosfera distesa i, en certa manera, de rebel·lia juvenil. El dinamisme i l'atreviment conformen un relat prou entretingut i interessant que t'enganxa amb força malgrat l'entrebanc de conèixer els fets reals.

"Köln 75" acaba sent una comèdia entre nostàlgica i d'època, ben realitzada i que val la pena veure per una emoció i una intensitat que et transporten a uns anys setanta fascinants tan a nivell de producció com de vivència musical popular. (6,5)