M'atanso a la sala amb una mica de temença per revisar l'adaptació d'una novel·la llegida fa més o menys una dècada, la qual, conjuntament amb el seu escriptor, Rafael Chirbes, destacaria sense dubtar-ho ni un minut dins un grupet molt reduït del millor que he llegit en la meva vida. Feta la puntualització que entenc necessària comentem estrictament la pel·lícula com a tal.

La directora Célia Rico —"Viaje al cuarto de una madre" (2018) i "Los pequeños amores" (2024)— rep l'encàrrec d'adaptar aquesta novel·la i ho fa amb un respecte i una honestedat paral·lels a l'atmosfera que s'encomana a la novel·la i l'estil de prosa poètica que aconsegueix l'escriptor.

L'Ana i el Tomàs són una parella que viuen humilment, amb una filla i l'àvia, en un petit poble valencià durant els anys de postguerra. El germà del Tomàs, l'Antonio, encara no ha tornat i el donen per desaparegut. Per consolar a l'àvia, el Tomàs proposa la idea a l'Ana d'escriure una carta imitant la lletra del Tomàs i inventant una vida ufanosa a l'exili. Quan tot està ja acordat i preparat, apareix l'Antonio sa i estalvi després de passar uns anys presoner i sense haver-ne tingut notícies.  Tot i que és clar que formen part del grup dels perdedors de la guerra civil, l'aparició del germà amb la seva parella Isabel donaran un contrapunt a la vida abnegada i discreta que porten. La mateixa Ana se n'adonarà que la seva vida de sacrifici no té perquè ser la forma més encertada d'encarar-la. Tot i que apareix la ràdio, un temps d'oci al cafè o el mateix cinema simulant una mena de progrés, tot plegat no deixa de ser una sibil·lina forma d'humiliació més que tancarà un segon arc dramàtic demolidor. Part final dins la qual destacaria una escena del ball poruc de la parella protagonista en el qual es respira una voluntat ferma per tastar una breu estona d'animosa vitalitat.

La càmera aposta per una senzillesa en els gestos i les rutines dels personatges que, conjuntament amb una ambientació austera i un guió de diàlegs mínims plens de silencis aclaparadors, basteix un pesarós retrat el qual, des d'un minimalisme detalladíssim, aconsegueix comunicar un missatge social, humà i polític d'una contundència estremidora. Un ritme parsimoniós, sense música que pugui distreure i amb una reiteració buscada de la pausa dramàtica compromet al grup interpretatiu a un esforç addicional per tal de trobar el to que es vol aconseguir. El balanç final és d'allò més satisfactori. La Loreto Mauleón i el Roger Casamajor interpreten una parella creïble i compromesa amb "anar fent" amb la dignitat intacta en una època fosca. L'Enric Auquer continua en un moment dolç i perfila perfectament un personatge complex i ple de ferides.

Pel·lícula que, conjuntament a una direcció d'actors perfecta, crea,  a partir de la senzillesa i l'emotivitat continguda, una cinta destacada que perfila un retrat  —amb un petit resquitx per l'esperança i la dignitat— de derrotes passades i futures. (8)