La caiguda del Bisbe

La caiguda del Bisbe

divendres 05 de setembre 2014 - 14:45
La caiguda del Bisbe
forocatolico.wordpress.com

Després de massa dies de silenci, el carismàtic Bisbe de Solsona ha tornat a les primeres planes dels mitjans de comunicació. L’Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Xavier Novell s’ha posicionat a favor del dret d’autodeterminació dels pobles, defensant el dret a decidir dels catalans. Perdonades, no oblidades, queden les instruccions que va donar l’any passat als rectors de les parròquies de la diòcesi comminant-los a impedir el repic de campanes de la Diada Nacional concertat per les 17,14 hores, coincidint amb la Via Catalana.

Les agosarades manifestacions del Bisbe han provocat una munió de reaccions airades, d’entre les quals la més pintoresca i inflamada es recull al comunicat de la formació Plataforma per Catalunya. En forma de carta oberta, els dirigents ultres afirmen que “Catalunya és Espanya i ho serà mentre ho permeti la Providència i no els homes (...) encara que el Dimoni l'arrenqués del territori peninsular” i l’apostrofen a reconèixer “als lluitadors carlins que van fer front els liberals anticristians, enemics de la fe, dels furs i lleis antigues, veritable essència del nostre poble...”. En aquest punt, he recordat un antecessor del Bisbe Novell que, efectivament, va afilerar-se amb els catalaníssims i cristianíssims combatents carlins, i així li va anar...

Juan José de Tejada Sáenz havia nascut l’any 1768 a Ausejo, un poblet pertanyent a la Rioja Mitjana i la diòcesi de Calahorra, famós per ser bressol d’il·lustres inquisidors. De jove va cursar els estudis a les universitats de Salamanca i d’Alcalà d’Henares, població en la qual va exercir el càrrec de Rector del Col·legi de Mercedaris. Anys més tard assoliria la plaça de Superior General de l’Orde Real i Militar de la Mare de Déu de la Mercè i la Redempció dels Captius, altrament dita “de la Mercè”. Des del seu càrrec, va guanyar-se la confiança del rei Ferran VII i dels absolutistes més radicals, fet que l’any 1832 el va promocionar per a ocupar el Bisbat de Solsona. En aquells temps, la mitra solsonina romania escapçada des de dos anys abans,  quan el díscol Bisbe Benito i Tabernero, contrari a les tesis absolutistes i enfrontat amb els canonges solsonins, malcontents i reaccionaris, s’havia exiliat a França.

De seguida, el Bisbe Tejada es va afilerar amb el bàndol carlí (com tots els altres bisbes de les seus catalanes, llevat del de Barcelona) i va col·laborar activament en fer de Solsona la primera capital del carlisme a Catalunya. Durant l’auge del seu mandat va ordenar sacerdots a Franesc Coll i a Antoni Maria Claret, fundadors respectivament de les Dominiques de l’Anunciata i dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, elevats als altars molts anys més tard. Broma del destí fou que el Pare Claret es convertís en confessor d’Isabel II, la bèstia negra dels carlins, però aquesta és una altra història...

El 15 de juliol de 1837, el dia de l’esplendorosa entrada a Solsona del pretendent Don Carles Maria Isidre de Borbó, al capdavant dels trenta mil homes del contingent carlí, el mateix Bisbe Tejada va oficiar el Te Deum en acció de gràcies al Cel per la vinguda de l’escollit, cridat a foragitar els anticristians de les Espanyes...

No obstant, la desgràcia va voler que un any més tard, el 15 de juny de 1838, un tràgic accident trunqués la vida de Sa Eminència: mentre a lloms del seu ruc avançava pels carrerons de Solsona, va topar amb l’abrandat capitost carlí mossèn Tristany, que al galop del seu cavall sempre apressat girava cantonada. L’impacte amb el terra va deixar al prelat mort a l’instant i, novament, la mitra solsonina mancada de cap. De fet, amb la defunció de Tejada, la seu va quedar primer vacant i després suprimida, no essent restaurada fins moltes dècades més tard: l’any 1933.

En conseqüència, hem de celebrar que, posats a caure d’una muntura, el Bisbe Novell hagi emulat a Saule de Tars, caient del cavall i veient la Llum, i no pas al Bisbe Tejada, caient de la mula i trencant-se la clepsa sobre les llambordes.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumemoya
Vaig néixer barceloní, però ja ho he superat. Llicenciat en dret, amb algun postgrau, m’he guanyat la vida postulant als Jutjats i Tribunals. Però res de tot això em realitza, per la qual cosa, des que visc a Florejacs, m'he dedicat amb energia, passió, entusiasme -i poca perícia- a la dinamització cultural, social i mediambiental. De tot plegat n'he sortit configurat com activista neosegarreta, ruralista, estepari i aixafaterrossos. Durant uns anyets, maldant per transformar causes perdudes en causes pendents i sense saber gaire com, vaig anar a petar en un escó del Congrés dels Diputats. Afortunadament, malgré tout, la Deesa Democràcia en va fer un viatge d'anada i tornada, amb trasllats pagats i estada curta. A dia d'avui, cronifico patologies horacianes i assilvestrades, incontinència verbal, atacs d’hiperactivitat patològica i brots d'indignació furibunda. Fins a nou avís, encara toco vores i maldo per gestionar amb sostenibilitat i fluïdesa energies en constant, i científica, transformació. L’anhelada aurea mediocritas és a tocar.
Segueix-me :

Altres entrades del autor