El nou govern de Pedro Sánchez ha sorprès propis i estranys. Hi ha més ministres dones que ministres homes, és un govern compost per figures sòlides que juga clarament la carta europea i que no vol apartar-se dels senyals d’ortodòxia econòmica que enviï Mario Draghi des del Banc Central Europeu. Nadia Calviño, ministra d’Economia, ha estat fins avui directora general de Pressupostos de la UE. Josep Borrell és assot dels independentistes però té una llarga experiència com a ministre i com a president del Parlament Europeu. Coneix la política internacional.
Un equip monocolor socialista que es presenta en l’imaginari col·lectiu com un govern del futur que compta fins i tot amb un astronauta com a ministre de Ciència. Pedro Sánchez no era ni tan sols diputat fa uns dies i amb una inesperada jugada de pòquer s’allotja en la Moncloa després de derrotar a Rajoy en una moció de censura llampec greixada pels abusos de la corrupció.
La derrota de Rajoy per la sentència de la Gürtel va rebre el suport de tots els grups, excepte Ciutadans i, naturalment, el Partit Popular. El canvi s’ha produït sense que xerrotegen els mecanismes institucionals. En la seva intervenció en el dia dels fets, José María Aznar va dir que «la corrupció és un càncer que no podem tolerar» i que ell estava net de pols i palla, com si diversos ministres dels seus governs no haguessin estat jutjats per casos de corrupció. La batalla per recuperar el lideratge de l’electorat conservador serà dura, llarga i dolorosa si es pretén aixecar una sola formació de dretes que ara està dividida entre el PP i Ciutadans.
Rajoy es retira a la vida privada però Aznar pretén re-cosir el centredreta, que mostra senyals de fatiga, frustració i desorientació. Penso que la modèstia és un actiu que també cotitza en política i no és precisament el que caracteritza a Aznar.
Els ministres de Sánchez formen un equip que, com és lògic, entra amb il·lusió a gestionar un govern amb més veus femenines que masculines. Hi ha un detall que l’equip socialdemòcrata no pot passar per alt en aquests moments d’eufòria. Els socialistes només compten amb 84 diputats i la seva capacitat de maniobra al Congrés serà molt fràgil.
Pablo Iglesias exigirà compensacions. Els bascos del PNB ja estan a gust, com sempre. Els independentistes catalans estan enfuriats amb Borrell sense reparar que el ministre d’Exteriors és conseqüència també del seu suport a la moció de censura. Quim Torra no podrà demanar diàleg sense condicions i, alhora, insistir en la retòrica de la república catalana seguint les indicacions de Carles Puigdemont. No hem vingut a rendir-nos, diu Torra. Entesos. La pregunta clau és si vol governar tibant més les relacions amb l’Estat o accepta negociar des de l’àmbit de la legalitat, que és la pràctica comuna en les democràcies.
Article original: foixblog.com
