La injustícia no existeix (Part 2)

La injustícia no existeix (Part 2)

divendres 30 de gener 2015 - 14:45
La injustícia no existeix (Part 2)

Primera part de l'article


Humans, cocodrils i injustícies

Podem entendre l'anterior amb facilitat perquè parlem d'un animal, un ésser innocent que no pot deixar de ser un famolenc i mortífer cocodril. Comprenem fàcilment que culpar un cocodril de ser "injust" és una forma evident d'intentar dissimular la nostra imprudència i la nostra ignorància. Entenem amb l'exemple anterior i sense gaire dificultat que el cocodril no és dolent, ni injust, sinó que simplement és com pot ser.

Però portar l'exemple anterior a les persones acostuma a costar molt més. Intentar comprendre que les persones que exerceixen violència, que són cruels, que roben o similar no estan actuant de forma injusta és, molt sovint, difícil d'acceptar perquè pensem que una cosa són els animals innocents i una altra molt diferent, les persones.

Encara pot costar més observar els dolors socials: guerres, explotació, desigualtats... i pensar que no és una cosa injusta! Ens bull la sang davant de tanta injustícia!

No obstant això, vull que ho analitzem amb cura: potser ignorem que, si un nadó no rep els nutrients alimentaris suficients pot desenvolupar-se amb importants dèficits que marcaran, de per vida, una fragilitat corporal que d'altra manera no tindria? Oi que podem entendre que una persona adulta pot tenir una salut delicada de per vida si, durant els períodes crítics de la seva infància, no va rebre els nutrients suficients i adequats? Oi que entenem que pot, per exemple, tenir un fetge o uns budells delicats si durant l'infància va passar períodes llargs de desnutrició?

El mateix succeeix quan una persona, en el seu moment, no ha rebut prou amor, prou suport, suficient afecte, ni prou informació: es pot tornar una persona sense capacitat d'empatia, agressiva, incapaç d'estimar... Les persones així existeixen. Les persones amb un pou interior sense fons i plenes de dolor existeixen. Hi són. Són fruit d'un passat que les va convertir en això.

És una mostra d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes han gaudit d'un passat bonic i nutritiu. És una mostra grandiosa d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes tenen els suficients recursos interns per oblidar les ofenses, les dificultats i sanar el passat. Moltes persones ferides i dolgudes circulen pels carrers, viatgen en metro, treballen amb nosaltres, són els nostres veïns i veïnes.

Ignorar i culpar per actuar des d'on ho fan és tan absurd com ficar-se en un riu africà sense vigilar que no hi hagi un cocodril prop. Culpar el cocodril de la mossegada serà una manera de no acceptar la meva responsabilitat: cal saber que no solament hi ha cocodrils als rius africans, sinó també als carrers de les nostres ciutats catalanes.


No t'omplis d'odi 

Si hem comprès això, veurem que omplir-nos d'odi davant el dolor, el robatori, la violència, les desigualtats ... no porta a resoldre-les. Al contrari, ens omple interiorment d'odi i ens impulsa a venjar-nos, però no soluciona la causa inicial i, fins i tot, ho complica. Perquè quan la venjança s'instal·la a la nostra ànima sentim la crida a exercir un càstig, un dolor, una violència contra qui ens va fer mal .... i l'espiral de violència i desamor es fa inevitable!

Un conegut mestre espiritual va dir que poséssim l'altra galta quan algú ens agredeix. No volia dir que ens deixéssim apallissar, sinó que responguéssim des d'un altre nivell de consciència. Ens convidava a comprendre que no totes les persones saben el que fan, ni poden saber-ho, ni poden actuar diferent. Ens convidava a construir una realitat justa, que ell anomenava regne del cels, sense agredir ningú, sabent que cada persona arribarà a entendre la realitat quan sigui el seu moment, però que no els podem culpar de ser cocodrils i de clavar mossegades per ser-ho.

Nosaltres no podem canviar als altres. Seria prepotent pretendre que podem transformar els altres quan vulguem. Seria un absurd. Però sí som responsables de nosaltres, del nostre interior.

Pretendre que el món està ple de persones equilibrades, felices i conscients és mentir, és ignorar la realitat dels adults que encara són cocodrils. Culpar-los per les seves accions i creure en la injustícia és una excusa perquè jo els agredeixi, perquè jo actuï com un altre  cocodril. És una forma de omplir-me d'odi i ser, jo mateix, un altre cocodril i no poder aconseguir en el meu interior la pau invulnerable que comporta el regne del cels.

La injustícia no existeix. Creure que existeix la injustícia m'omple d'odi i em converteix en un venjador i en un motor que porta a la meva vida més odi i més dolor. Vull això per a la meva vida? Comprendre que la injustícia no existeix i que només hi ha la ignorància, em permet viure des d'un nivell de consciència superior que m'omple d'una pau invulnerable. Repeteixo, la injustícia no existeix i jo no actuo en contra de ningú sinó a favor del que promou més harmonia, més pau i més equilibri.

Només d'aquesta manera la meva vida s'omple de pau, de servei i de felicitat.


 

Article original: DanielGabarro.com

Comparteix-ho