"Langosta": amor, egoisme i solitud

"Langosta": amor, egoisme i solitud

divendres 11 de desembre 2015 - 23:00
"Langosta": amor, egoisme i solitud

En un món distòpic en el qual la vida en parella és una obligació ineludible les persones que no troben la seva se'ls envia a un centre de reeducació temporal i implacable en el qual l'hauran de trobar o se'ls convertirà en l'animal que ells triïn. David hi ingressa després de la mort sobtada de la seva dona i acompanyat del seu germà (ara és un gos). Durant la seva estada descobreix que existeix una revolta de solitaris que viuen en el bosc amb les seves pròpies normes.

Després de més d'un dia del seu visionat puc confirmar que es tracta d'una experiència gairebé inhumana on l'amor es tracta com un acte mecànic i insuls mentre la solitud es perseguida alhora que també construeix els seus propis monstres. Amor i solitud són dos conceptes que explora el director grec Yorgos Lanthimos tot i que se'ns mostra un amor gèlid, sense cap mena de passió i atenent més als principis de la biologia que als de les emocions. Dos conceptes que al ser tan comuns i amb un tractament entre l'absurd feridor i el surrealisme de ben segur que en un moment o altre obren algun tipus de ferida a l'espectador. Sortir i fer un comentari tipus: "uff, quin patiment!" seria d'allò més normal. Així doncs, cal anar preparats per viure en una presó sentimental, gèlida i desconcertant que et remou la consciència copejant al ventre sense cap tipus de compassió. I no es tracta d'imatges fortes, es tracta d'una atmosfera que a base d'anular qualsevol empatia afectiva s'acaba convertint en un producte que s'ha de llegir des de la cruesa.

Els personatges de Collin Farrel (David) i Léa Seydou (lider dels solitaris) aconsegueixen no transmetre cap tipus d'expressivitat emotiva i donar una pàtina entre gèlida i salvatge que acaba construint aquest univers tan pervers i que et trasbalsa contínuament. Pel que fa al ritme i el guió entenc que tot plegat es desinfla un mica en el moment central quan les escenes al bosc es fan reiterades i sense massa sentit.

Marxes amb un bon feix de preguntes que et corsequen duran uns quants dies per acabar concloent, en el meu cas, que la cinta realment amaga, en un viatge convuls al món de l'absurd, un cant a la llibertat personal, a la diversitat compartida i una lluita contra la solitud. Malgrat tot els dubtes continuen.  (7/10).

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor