Jo vaig estudiar durant tretze anys en una escola religiosa. L’assignatura de religió -catòlica, apostòlica i romana-, fou troncal dins el desenvolupament del meu intel·lecte. En conseqüència, la cultura judeocristiana ha tenyit el color del cristall a través del qual contemplo el món on visc. No obstant això, potser pel tarannà dels ensenyants o potser pel meu relativisme pragmàtic,  l’educació confessional no va fer de mi una persona creient. Més aviat, a hores d’ara, puc dir que suro en un magma de l’agnosticisme més insípid.

Amb el temps, però, he agraït aquelles classes ensopides en les quals els padres Adolfo, Miguel o Castro ens explicaven els conflictes successoris dels patriarques bíblics, les peripècies al desert del poble d’Israel o la vida i miracles d’un Home que tan aviat caminava sobre les aigües, com fuetejava mercaders o deixava que una dona li perfumés els peus i els eixugués amb la cabellera. De fet, la satisfacció amb la cultureta assolida em porta a pensar que tots aquells infants que no tenen als seus plans educatius l’assignatura de religió patiran un buit important en la formació humanística. Una recent enquesta entre joves del meu entorn m’ho ha confirmat...

Tenir més paciència que Job no és cap comparació al procés creatiu del pare dels Mcintosh, de nom Steve per a més dades. De fet, la poma de la temptació té una identitat des de molt abans d’esdevenir la icona dels nadius digitals, mossegada en un jardí de les delícies on els Iphones no tenien cobertura 4G. Plorar com una Magdalena no al·ludeix als regalims que emanen d’un pastisset de bescuit esponjós després de ser sucat al cafè amb llet. Comptar més anys que Matusalem no té cap relació amb el temps de reclusió transcorregut en un camp d’extermini nazi. Ésser fort com un Samsó no té res a veure amb l’esforç i perícia necessàries per arrossegar una maleta resistent de fabricació americana. Ésser el Benjamí de la família no identifica aquell qui prefereix consumir el cava en ampolles de format individual. Patir els anys de vaques magres no té cap connexió amb l’encefalopatia espongiforme o malaltia de Creutzfeldt-Jakob. Estar nafrat com un ecce homo ja es deia abans que la senyora Cecília fes la seva polèmica restauració sobre una pintura mural de Borja. Veure la palla en l’ull de l’altre no succeeix només els dies de fort vent durant les feines de segar i batre. No poder ser profeta a la teva terra és un fet que es repeteix una vegada i una altra molts segles abans que les retallades del Govern obliguessin als nostres científics a buscar feina a l’estranger. Practicar l’onanisme ni et deixa cec, ni fa créixer pèl al palmell de la mà, ni és una pràctica solitària exclusiva d’homes i dones d’estatura reduïda. Que el 666 sigui el número de la bèstia no és degut a que tingui una tarifa especial de pagament per part de les companyies telefòniques ni que sigui el dorsal de cap corredor de motociclisme. Anar d’Herodes a Pilat...

Ho deixaré aquí. Defensar la bondat de la cultura religiosa com a element clau en una expressió lingüística rica i fluida sovint acaba resultant talment predicar en el desert...